[vc_row][vc_column][vc_column_text]
Un antic ministre de Cultura, Màxim Huerta, va deixar dit que no li agradava l’esport. Practicar-lo!, va aclarir. Veure’l, sí! Per acabar-ho d’arreglar, va afegir: “Els esportistes [d’elit, s’entén] són herois”. Aquestes foren les paraules ministerials. En la meua opinió, en un futur serà difícil concentrar més barbaritats en menys paraules. L’esport, l’única cosa bona que té és practicar-lo. Moderadament: cadascú en funció de les seues condicions físiques, de l’edat… Fomentar l’esport de base, les relacions socials, la coordinació humana… Però veure’l per la televisió és, senzillament, un despropòsit. Que algú puga passar tres hores de la seua vida assegut, whisky a la mà, veient la semifinal de la lliga escocesa de hoquei-gel, entra en el terreny propi de la medicina. Dedicar hores i hores cada setmana a comentar durant l’esmorzar (i el dinar, i el berenar i el sopar) la possible alineació, com a defensa medul·lar esquerre, d’un paio o d’un altre, frega la perillositat social.
L’esport d’elit és una arma de destrucció massiva de la cultura. Ho hauria de saber, millor que ningú, un ministre de Cultura. L’esport d’elit és un dels narcòtics més eficaços en mans del poder per a mantindre adormida la població. I els suposats herois de Huerta són, sovint, uns joves que no han volgut accedir a la cultura (malgrat els recursos dels quals, ells sí, disposaven), han acumulat una fortuna ràpidament, no han fet un gest solidari en tota la seua vida (mai han donat suport a una vaga general, per exemple) i comptem amb uns assessors financers que treballen per evitar-los disgustos amb Hisenda (no sempre amb èxit, com també li va passar al ministre esmentat), és a dir, per a intentar retornar a la societat el mínim del mínim dels seus ingressos astronòmics. Aquests referents per a milions de persones de tot el planeta visiten sovint els jutjats per haver defraudat (però mai no dimiteixen), i els directius que controlen la cosa no passarien, majoritàriament, un test bàsic d’educació per a la ciutadania. En el súmmum, ara resulta que també hi ha partits trucats, travesses on-line que arruïnen persones i diners que acaben en els paradisos fiscals habituals. Exministre, faça cas dels majors: els herois són els obrers que asfalten les carreteres desolades de l’estiu, sota quaranta graus, un sol sense misericòrdia i enmig de la pudor del quitrà flamejant. Salari mínim i precarietat.
Contemplar aficionats fanàtics de cares pintades amb els colors del seu equip i banderes de tres metres per cinc, observar l’odi que destil·len les xarxes socials contra els jugadors rivals, i sumar el masclisme, el vandalisme i el racisme hauria de fer sospitar, i posar en guàrdia, a tots els progres consumidors d’esport d’elit. Perquè resulta de tot punt impossible una mirada culta i perfumada d’ironia, de distància intel·lectual, cap a un espectacle tal. Entre els meus, l’odi irracional i barroer contra el Reial Madrid no difereix un bri de l’odi irracional i barroer dels madridistes contra els equips dels meus. Els meus reclamen la forca i la foguera quan un jugador rival és enxampat desviant impostos, i callen quan un dels seus ídols és enxampat exactament pel mateix. Podran esmentar Weber i Adorno en els seus escrits justificadors d’aquesta aberració que és el futbol d’elit. Però tots sabem què varen fer (i proferir) davant del televisor l’últim estiu. Perquè quan l’esfèric comença a rodar (expressió del llenguatge pastós del mal anomenat periodisme esportiu: o un és periodista o un és un fanàtic), adéu als florilegis refinats de la intel·lectualitat progre: sols resta exigir la humiliació d’uns paios vestits amb la samarreta contrària –i en calçotets!–. Allà, davant d’un penal en contra, o a favor, o no xiulat, Weber s’esvaneix i el seu lloc l’ocupa el carnisser de Milwaukee. També conegut com el caníbal de Milwaukee.
En La guerra del futbol, el periodista polonès Ryszard Kapuściński contava un fet real ocorregut a Mèxic en els anys seixanta del segle passat. L’alcaid d’una presó, Augusto Mariaga, va alliberar els 142 interns (assassins, violadors, atracadors…) per a celebrar la victòria de la selecció nacional contra Bèlgica. En el juí posterior, explicava Kapuściński, Mariaga va ser absolt en considerar els jutges que l’alcaid havia actuat “portat per un rampell patriòtic”. En el mateix llibre, explica la desolació d’opositors a la dictadura brasilera quan la selecció liderada per Pelé no deixava d’encadenar títols mundials. “Això consolidarà el règim per quatre anys més”, deien els demòcrates de Brasil amb tristesa. Doncs això, ànim i sort a tots els futbolers durant els partits històrics, i partits del segle, i partits que marcaran una època,… que ara vindran. I a continuar consolidant el règim.
[/vc_column_text][/vc_column][/vc_row]