La Companyia Austrohongaresa de Vapors acaba de sumar Tramvia a la Malva-rosa, de Manuel Vicent, al seu catàleg. Però la realitat, comprovada científicament, és que Manuel Vicent ja era austrohongarès des de molt jove. Com es deriva clarament d’una de les seues novel·les mediterrànies: León de ojos verdes. L’adolescent protagonista de la novel·la –que se sembla molt al mateix autor, palm dalt o palm baix– estiuejava a l’hotel Voramar de Benicàssim, on es reunia la crema de l’alta societat del moment. Militars d’alta graduació, especuladors de diferents sectors i aristòcrates de missa diària. En arribar al Voramar el 1953, l’adolescent Manuel va trobar-se un equip de cinema rodant una pel·lícula. Així comença la novel·la, amb l’impacte que va causar al protagonista l’embolic de cables, focus, càmeres, tècnics de so i actrius entremig de cambrers atrafegats i d’estiuejadors ociosos.
El director d’aquella pel·lícula era el també valencià Luis García-Berlanga, però en la novel·la no se l’esmenta en cap moment. Manuel Vicent sí que dóna pistes suficients per a saber quin títol s’estava filmant: Novio a la vista, enregistrada el 1953 i estrenada l’any següent. L’acció de la pel·lícula transcorre el 1918, l’any del final de la Primera Guerra Mundial.
Com en tota la producció de Berlanga, la paraula austrohúngaro havia d’incloure’s en els diàlegs –no hi ha pel·lícula berlanguiana sense que algun personatge no diga austrohúngaro almenys una volta, vinga al cas o no vinga, que sovint no ve–. Però en Novio a la vista les coses varen arribar molt més lluny. El xiquet protagonista del film (l’actor era Jorge Vico) havia suspès l’examen final de Geografia de juny per no saber res de l’Imperi Austrohongarès, i havia de recuperar després l’estiu. Però en setembre no havia actualitzat el temari i va tornar a suspendre: no sabia que l’Imperi Austrohongarès havia desaparegut en acabar la Gran Guerra (en realitat la guerra va acabar dos mesos després, en novembre, per això no té cap importància artística).
L’amistat entre l’escriptor Manuel Vicent i el cineasta Luis García-Berlanga és posterior al 1953, i es va forjar quan aquests dos valencians universals vivien a Madrid. Segurament va ser allà on Berlanga va contar a Vicent que Brigitte Bardot havia acceptat inicialment protagonitzar Novio a la vista. Li ho havia proposat Berlanga durant el darrer festival de Cannes, on l’havia coneguda, sempre segons la versió de Berlanga (no demostrada científicament). La parisenca era una joveneta de 18 anys (ella sí que havia nascut en setembre) de qui ningú tenia la més remota notícia (la pel·lícula I Déu creà la dona és de 1956). En opinió de Berlanga (que no comparteix ningú més), el cineasta no pretenia lligar amb Brigitte oferint-li el seu primer paper important. Finalment, la Bardot no va incorporar-se al rodatge: havia d’acabar un compromís menor i el productor de Novio a la vista, Benito Perojo, no volgué esperar-la. Perojo va contractar una altra joveneta francesa, Josette Arno, que fa un paper magnífic. Berlanga sempre va lamentar no haver passat a la història com el descobridor cinematogràfic de Brigitte Bardot per culpa de la impaciència de Perojo, qui no va voler esperar una setmana (era només una setmana!) l’arribada d’aquella xica desconeguda.
En el film no, però en León de ojos verdes Manuel Vicent col·loca a Brigitte Bardot en l’argument. En la novel·la, la jove es passa tot el temps –hotel Voramar amunt, hotel Voramar avall– insistint al director de la pel·lícula per tal que li done un paper, per mínim que siga. El director la ignora absolutament, i al final la xica se’n torna a França, es casa amb Roger Vadim i protagonitza la pel·lícula I Déu creà la dona, dirigida per Vadim. L’aparició de la Bardot en aquell film, com se sap, va significar el final de la negra postguerra a Europa i l’inici d’un període de llum i de nova esperança per al continent.
Tot l’anterior és un relat austrohongarès, a la manera què Berlanga entenia l’univers austrohongarès: el protagonista de la novel·la –en aquest cas el mateix Berlanga– no aconsegueix el seu objectiu. Que no era un altre que descobrir Brigitte Bardot, casar-se amb ella, donar-li un paper protagonista i canviar la història d’Europa.
Molts anys després, en el llibre Viva Berlanga, Manuel Vicent va resumir així la seua visió del cineasta: “El talent de Berlanga radica en el caos i en això es nota que és valencià, més enllà de la llanda que dóna amb les paelles i el punt de l’arròs, que examina de prop posant-se les ulleres d’intel·lectual. Convertir el caos en inspiració: això és exactament el Mediterrani. Ser lliure dins de la confusió i donar aparença d’un excés quan s’està lligat a una disciplina fèrria. Aquesta ha estat la seua obra d’art”.
Ara fa vint-i cinc anys de la primera edició de Tramvia a la Malva-rosa. Un llibre que ja forma part de l’univers mental de tota una generació de valencians. La gran novel·la sobre la postguerra a la ciutat de València. Molts dels seus personatges –Vicentico Bola, la Xina, Juliette, Arsenio…– són part de l’imaginari de tota una generació lectora.
El quart de segle era una excusa excel·lent per publicar la traducció al valencià, signada per Miquel Alberola, d’un llibre tan important. I calia incorporar aquesta traducció al catàleg d’una editorial que homenatja en el seu nom el cineasta Luis García-Berlanga, la Companyia Austrohongaresa de Vapors. Una editorial que ha traduït fins al moment sis novel·les de Vicent Blasco Ibáñez, sobre qui Berlanga va rodar en 1997 un telefilm per a TVE titulat Blasco Ibáñez, la novela de su vida. En paraules del mateix Berlanga, pronunciades a propòsit d’aquella mini-sèrie, el cineasta tenia “mitificat” l’autor de La barraca entre altres coses per les “inclinacions perverses [de Blasco], en el sentit més noble de la paraula”.
Després d’haver editat en valencià les novel·les de Blasco Ibáñez (que va nàixer en 1867, l’any de la fundació de l’Imperi Austrohongarès), era coherent editar en valencià els títols de Manuel Vicent començant per Tramvia. Coherent dins d’una lògica austrohongaresa, s’entén. I això perquè el lloc on culmina tota la tensió narrativa de Tramvia, el punt exacte d’arribada d’aquest viatge iniciàtic del protagonista, no és la Malva-rosa en general, sinó un edifici molt concret d’aquest barri mariner de València. Aquells que tenen mala memòria farien bé de tornar a llegir el llibre, ara en la traducció valenciana, per a comprendre la lògica de tot: Manuel Vicent, García-Berlanga, Blasco Ibáñez… Una lògica austrohongaresa, òbviament. O, si es vol, per a poder comprendre definitivament les inclinacions perverses, “en el sentit més noble de la paraula”, que diria Berlanga, de la Companyia Austrohongaresa de Vapors.