A l’edat de 24 anys vaig treballar en una emissora anomenada Radiocadena Española. Havia de presentar (i redactar les notícies, produir les entrevistes el dia anterior, seleccionar la música…) un programa que entrava en antena a les 6 del matí. En general, hi arribava una mitja hora abans a l’emissora. Com que no hi havia ningú (ni guarda de seguretat!), obria amb la meua clau. Començava tallant el roll interminable de paper que els teletips havien anat abocant durant la matinada, i que s’escampava pel terra com una serpent verinosa; seleccionava les notícies que creia més importants i les ordenava per a arrancar el programa amb l’última hora de l’actualitat.
També escodrinyava la discoteca i escollia músiques per a emetre-les al llarg de les dues hores que durava l’espai radiofònic (a les 8 entrava Luis de Benito amb ‘España a las 8’, un magnífic informatiu que irrompia com un tir per la mateixa freqüència d’ona mitjana).
Deu minuts abans de les 6 hi arribava el tècnic de so. A continuació, una dona de la neteja que, amorosament, m’entrava a l’estudi, quan ja estàvem en antena, un cafè i un croissant del bar del cantó, que tot just acabava d’obrir. Quan alguna nit anava al cinema o al teatre, o a sopar o de festa, em resultava més còmode fer cap directament a l’emissora (a les 2 o les 3 de la matinada), i dormir un parell d’hores, escampat sobre un sofà situat a l’entrada, que tornar en moto a ma casa d’Almàssera, despertar la família amb sorolls i llums, i refer tot seguit el mateix camí de tornada. Era l’any 1985.
Després d’aquesta breu introducció, allò que volia evocar era la discoteca d’aquella emissora. Radiocadena era de titularitat pública (dins de la corporació RTVE, amb RNE i TVE) i s’havia format integrant a poc a poc, durant el franquisme, emissores locals disperses, algunes promogudes pels ajuntaments i d’altres d’inspiració parroquial. La discoteca resultant havia heretat els arxius de totes elles. Els anys huitanta, uns nous directius nomenats pel PSOE gestionaven la casa. Jordi García Candau des de Madrid i Amadeu Fabregat des de València. Des d’allà s’emetia el llegendari programa ‘De dalt a baix’, pioner de la ràdio en valencià, que presentava Toni Mestre, de qui vaig fer-me amic. També Joan Monleón feia un programa i em regalava entrades per als espectacles inclassificables que muntava pels teatres de la ciutat.
Sols els més vells deuen recordar que en aquella dècada els discos grans de vinil, els LP, rodaven a 33 revolucions per minut. I els ‘singles’, a 45 revolucions. Però ni els més vells entre els més vells saben que anteriorment hi hagué discos que giraven a 78 revolucions. Uns discos pesats, fabricats amb un material fràgil, que havien dominat el mercat planetari en els temps dels gramòfons, aquells aparells majestuosos que mai no faltaven en les pel·lícules del Hollywood més distingit, on els personatges masculins vestien fracs i esmòquings, i es mataven amb elegants revòlvers d’empunyadures de nacre.
La discoteca de Radiocadena desava discos de 78 RPM que ningú feia servir el 1985: era una música que sonava com en sordina. Molts d’aquells discos lluïen una etiqueta inquietant. Vaig preguntar a una locutora que portava allà des de la nit dels temps, i va explicar-me amb la seua veu musical de dicció perfecta que allò era la marca de la censura. De colp, se m’obria un catàleg complet de la música prohibida pel franquisme en les seues diferents etapes. De tant en tant m’entretenia (no a primera hora, quan tot anava contra el rellotge) repassant el nivell d’estupidesa dels censors d’unes dècades abans. I vaig trobar l’etiqueta ronyosa sobre un disc d’Édith Piaf: Hymne à l’amour. Aquells miserables havien prohibit un himne a l’amor.
Encuriosit, vaig escoltar atentament la cançó prohibida, que és d’una exagerada innocència, candorosa amb el fenomen de l’amor romàntic, i que acaba fent una invocació al mateix Déu, qui tot ho soluciona al final i per a tota l’eternitat. Quina cosa podia haver ofès les ments danyades dels censors? Remirada la lletra, sols una idea podia haver inclòs en l’expedient l’individu que havia enganxat l’etiqueta sobre el disc: en un moment, Piaf diu estar disposada a “renunciar a la pàtria” si el seu amant així li ho demana. També que se’n fot del món sencer, i que està disposada a abandonar els amics, o a tenyir-se els cabells. Crec que açò últim (canviar-se el color dels cabells) sí que estava permès per la legislació del moment. Renunciar a la pàtria, en canvi, era excessiu per a un censor franquista. El qual, això és segur, creia ferventment que el nacionalisme era molt perillós.
[Anys més tard vaig descobrir que Édith Piaf havia compost aquell himne inspirada pel gran amor de la seua vida, el boxejador Marcel Cerdan, la família del qual era d’origen valencià (d’Asp). Piaf i Cerdan varen viure una breu i apassionada història d’amor. Una relació complicada perquè Marcel estava casat i feia promeses que no complia. Cerdan va morir en un accident d’aviació el 1949, uns mesos després de la composició de l’himne, que va ser estrenat finalment el 1950. Quan la censura franquista mantenia tancades les finestres del país].
Han passat dècades i continuen repetint-se episodis de censura sovint tan estrambòtics com el d’aquell himne a l’amor d’Édith Piaf. Ara, la revista Mongolia haurà d’indemnitzar un antic torero per haver publicat un dibuix divertit. Sentència del Tribunal Suprem. Ahir, el castic va caure sobre una persona que mou titelles; despús-ahir sobre algú que canta, o que fa política. Talment com prohibir un himne a l’amor.
M’he preguntat sovint quina és la força de la naturalesa que mou la censura. Resulta absurd creure que a un censor dels nostres dies li preocupe (molt o poc) que algú cante una cosa o una altra. Que un dibuix faça burla d’un torero. Que un tuit fiscalitze la monarquia. Per això, perquè els censors se’n foten de tot açò, crec que la censura actua, sobretot, com un advertiment general. El Poder ens recorda, en censurar aquesta o aquella fotesa, que continua estant allí. Que ens té a les seues mans. Que no ens hem d’oblidar d’ell i de la nostra condició insignificant. Que tenim unes llibertats concedides temporalment i magnànimament, no guanyades en cap batalla. I que l’arbitrarietat, l’expressió màxima del Poder, ens pot tombar, a cadascun de nosaltres, o a tots junts, en el moment en el qual passem a representar un mínim, fràgil, efímer, senyal de consciència autònoma.
Ací està aquella cançó censurada. Que vaig descobrir en un disc de 78 revolucions per minut entre els prestatges d’una discoteca de la meua joventut perduda: