La protagonista és una dona comunista, a qui Stalin envia el 1938 a un camp de concentració de Kazakhstan (Àsia Central), a un paratge desèrtic on el termòmetre pot marcar en gener 40 graus sota zero. En febrer del 1940 creu que es disposen a alliberar-la, però els policies soviètics (NKVD) l’entreguen als seus col·legues nazis (Gestapo) en aplicació del pacte Hitler-Stalin (signat l’agost del 1939 entre els ministres d’exteriors, Ribbentrop i Mólotov). La dona passa cinc anys al camp nazi de Ravensbrück (al nord de Berlín), i allà coneix Milena Jesenská.
La protagonista es diu Margarete Buber-Neuman, i ho contra en dos llibres estremidors: A les presons de Stalin i Hitler i Milena. Dos llibres que ara estan completament descatalogats per ací.
L’arribada de Hitler al poder (1933) va agreujar les persecucions contra l’oposició per tot Alemanya: socialdemòcrates, comunistes, anarquistes… I contra comunitats religioses i culturals determinades: jueves, de testimonis de Jehovà, gitanes… Centenars de comunistes d’Alemanya varen exiliar-se a la Unió Soviètica, i varen gaudir d’una rebuda solidària. A l’URSS varen trobar altres refugiats de països europeus sobre els quals també cavalcava el nazisme. L’acollida calorosa inicial va esfondrar-se a partir del 1936, quan Stalin va iniciar les purgues d’elements sospitosos: suposats trotskystes, espies, contrarevolucionaris, elements antisocials… Els anomenats «enemics del poble».
Els tràgicament cèlebres processos de Moscou varen portar a la mort els principals líders comunistes dels temps de Lenin. En processos menys espectaculars (o directament sense cap juí), desenes de milers d’innocents varen ser eliminats o empresonats. La tortura arrancava confessions absurdes: preparació d’atemptats, espionatge per a potències estrangeres, treballs per a Trotski… Però hi haguera confessió o no, el resultat era el mateix: la condemna (o eliminació física, o anys de presó, o camps de concentració…)
En aquesta bogeria infernal es varen veure atrapats Margarete Buber-Neuman i del seu marit, Heinz Neuman. Comunistes alemanys que havien combatut el nazisme. Heinz va desaparèixer entre les tenebres estalinistes, i Margaret va ser enviada al camp de concentració de Karaganda. La Viquipèdia indica que el rècord històric de fred en aquella regió en tot el segle XX es va registrar precisament l’hivern anterior a la captivitat de Margarete allà: -42,9 °C l’any 1938. Per aquell camp de concentració també varen passar desenes d’espanyols: d’una banda, republicans (mariners, aviadors, xiquets de la guerra…) acusats d’anarquisme, d’espionatge, de trotskisme…; d’una altra, presoners de la División Azul franquista.
Però tornem a Margarete. A Ravensbrück, un camp de concentració per a dones, va compartir barracons amb detingudes comunistes alemanyes i d’altres països (inclosos la Unió Soviètica i l’Espanya republicana), que continuaven venerant Stalin. Per molt que el líder de l’URSS haguera signat un pacte de no agressió amb Hitler (del qual, per cert, Stalin mai va penedir-se: va ser l’atac nazi a l’URSS el 1941 el causant del trencament). Per moltes històries que Margarete els anava contant de la seua experiència a Karaganda. La posició crítica de Buber-Neuman amb el nazisme i alhora amb l’estalinisme fou una font de problemes per a ella dins del camp, i l’acompanyà tota la seua vida. Margarete Buber-Neuman va nàixer a Potsdam el 1901 i va morir a Fráncfort el 1989.
A Ravensbrück va conèixer Milena Jesenská, periodista i traductora nascuda a Praga el 1896 (quan formava part de l’Imperi Austrohongarès). Milena havia estat detinguda per la Gestapo per integrar un grup de resistència contra la invasió alemanya (març del 1939) de l’aleshores Txecoslovàquia. Una invasió cantada després d’un acord no menys infame que el de Mólotov i Ribbentrop: l’anomenat Acord de Munic que havien signat França, Regne Unit, Alemanya i Itàlia el 1938. París i Londres pensaven, candorosament, que entregar els Sudets (la part de Txecoslovàquia amb una majoria de població de parla alemanya) a Hitler (per cert: sense preguntar a Txecoslovàquia què pensava de tot allò) seria suficient per a apaivagar les ànsies expansionistes dels nazis. Hitler es va annexionar els Sudets (octubre del 1938 ), i uns mesos després (març del 1939) va ocupar també la resta de Bohèmia i tot Moràvia. Eslovàquia, per la seua banda, es convertiria en un estat formalment independent, però titella dels nazis alemanys. L’única democràcia real de la zona, Txecoslovàquia, va ser així abandonada per les democràcies occidentals de manera vergonyosa. El mateix que havien fet amb el govern legítim de la República espanyola.
Milena Jesenská era «una dona alta, que parlava alemany amb un suau accent eslau», en la definició de Margarete. Anys després d’haver mort a Ravensbrück (1944), Milena es convertiria en una celebritat mundial: el 1952 es varen publicar per primera vegada les Cartes a Milena que Kafka li enviava entre 1920 i 1922. Per això, Milena ha passat a la posteritat com «l’amant de Kafka», encara que aquell va ser un amor desconcertant, es diria que kafkià: una relació per correspondència d’una intensitat malaltissa. Com a amants –abans i després tingueren fugaços encontres– únicament es varen trobar l’una davant de l’altre durant quatre dies a Viena i posteriorment durant una jornada a Gmünd, i tot indica que Franz va fallar sexualment.
Una nova injustícia històrica: Milena és molt més que l’amor de Kafka. Havia estat una periodista molt coneguda a Praga, era traductora (va passar al txec els primers relats de Kafka, qui escrivia en alemany), havia publicat llibres, havia militat cinc anys (1931-1936) en el partit comunista de Txecoslovàquia, que va abandonar enmig de crítiques al dogmatisme dels seus líders. Des de la seua joventut va demostrar una gran independència de criteri, i va rebutjar la vida que la seua família benestant havia programat per a ella. La seua era una personalitat forta, i estava dotada d’una gran intel·ligència. Va tindre diferents amants, es va casar dues vegades i va tindre una filla el 1928, a qui va posar de nom Jana, encara que Milena li deia Honza, un diminutiu afectuós. Finalment, va ser molt activa en la resistència democràtica i nacional txeca contra la invasió nazi del seu país.
Amb aquesta trajectòria, i en especial amb una evolució ideològica semblant, no resulta rar que Milena cimentara una amistat profunda amb Margarete, també una dona lliure per a l’estàndard del seu temps, casada un parell de vegades, mare de dues filles, activista comunista i desencantada de Stalin, el líder santificat pels comunistes de tot el planeta, que havia matat el segon marit de Margarete i l’havia enviada a ella a Karaganda.
La txeca va caure malalta al camp de Ravensbrück, on les condicions s’anaven deteriorant al compàs de la desintegració l’Alemanya nazi, i va morir en maig del 1944. El cadàver de Milena va ser llançat al crematori del camp, que funcionava a tot gas.
Tant A les presons de Stalin i Hitler com Milena són dos corprenedors relats de l’Europa de la primera meitat del segle XX, quan dues locomotores viatjaven sense fre a tota velocitat per la mateixa via en sentit contrari: el nazisme i l’estalinisme. Deia l’historiador britànic Tony Judt que en els anys trenta ningú hauria apostat un cèntim per un triomf final del sistema democràtic a Europa, però que això és finalment el que va ocórrer. Tampoc és que la segona meitat del segle resultara innocent, amb mitja Europa encara sota la influència estalinista; amb dictadures d’inspiració feixista a Espanya, Portugal, Grècia… Les guerres, és cert, es varen anar desplaçant des d’Europa cap als altres continents. La periodista italiana Oriana Fallaci, en escriure sobre les atrocitats dels soldats dels EUA en la guerra del Vietnam, va dir: «El discurs no ha de ser sobre els americans: el discurs que cal fer és sobre els homes. Sobre la guerra i sobre els homes». Però sense les ideologies, una anàlisi del segle XX restaria incompleta. El discurs ha de ser, també, sobre les ideologies.