Les persones que tuiten aquests dies lamentant la massacre laboral anunciada en les redaccions periodístiques valencianes ¿quants diaris compren a la setmana? Enyorar una premsa de qualitat, però no tindre cap intenció de comprar-la i llegir-la ¿no és un absurd?
La premsa en paper ha perdut milions de lectors/es els darrers vint anys en tot el món. Quan encara es podia trobar qualitat (si no en totes les capçaleres i en totes les pàgines, sí en un percentatge acceptable), la societat li va girar l’esquena. I els anunciants varen fugir a partir de la crisi del 2008: varen preferir operar des de plataformes que fan servir el Big Data. La sentència estava dictada.
La nova generació no disposa de treballs estables i ben pagats. No compra premsa en paper i considera que els continguts electrònics han de ser gratuïts. Un altre absurd: joves buscant llocs de periodista en diaris que no llegeixen.
Els mitjans són mecanismes de control social, la funció principal dels quals és difondre idees políticament correctes. En algun temps, també acollien altres veus: no tots els missatges circulaven de dalt a baix. Hi havia un cert diàleg, molt desigual, però hi havia. Fins i tot, en comptats llocs i moments, els mitjans han jugat un paper de contrapoder. No tant com per a impugnar globalment el sistema, però sí per oposar-se als excessos.
Per a aconseguir-ho, calia una sòlida independència econòmica i unes redaccions àmplies, capaces de l’esforç del periodisme d’investigació. La gratuïtat no era una estratègia. I hem fet tard.
Propietat i equips directius dels mitjans, engolits pel remolí de la crisi i de la irrupció de les noves tecnologies, remen tràgicament per allargar la vida dels diaris: salvar les últimes capacitats d’influència social i la seua posició personal. Mantindre vius els diaris depén cada vegada més de l’oxigen que aporta el món financer i de les subvencions i la publicitat de les institucions. Per aquestes latituds, les possibilitats de fer de contrapoder es varen esvanir fa una eternitat.
La propietat real dels grans grups de comunicació la tenen entitats financeres i fons d’inversió internacionals. Alguns intenten pescar beneficis comprant barat i venent més car després. Altres saben que sempre perdran diners, però guanyen influència social. Per algun temps.
El bucle s’accelera: els productes periodístics són cada dia menys interessants. El diàleg desigual d’abans és ara un monòleg. Més lectors/es els abandonen per la pèrdua de confiança i de qualitat. L’espiral porta a una cloenda en negre. Continuarà la devastació laboral.
Podem fer tuits, però ja no canviarem el desenllaç. Sols són laments que exclouen tota autocrítica: ¿estem disposats a pagar per un periodisme de qualitat? Si no, podríem deixar de dissimular. El mateix passa en altres àmbits: ‘likes’ i retuits a iniciatives cíviques, solidàries, culturals… Però cap esforç addicional concret de solidaritat, pensament, participació… Quedar bé i avant.
Almenys, això sí, els tuits solidaris amb persones que aniran a l’atur eviten la indiferència total, el silenci habitual. No és molt, però el contrari seria augmentar encara més la crueltat amb persones en crisi.