Oriana Fallaci mesurava 1,56 centímetres i mai no va pesar més de 42 quilos. Segons explica la seua biògrafa, Cristina De Stefano, quan molts la coneixien en persona feien un gest de sorpresa. Ella responia: “Açò és tot el que hi ha”. Aquesta dona era, per contra, una periodista molt gran (potser la més gran del segle XX, amb permís del polonès Ryszard Kapuściński).
Però estranyament mai havia estat traduïda al català (llevat d’una novel·la). Ara, la Companyia Austrohongaresa de Vapors edita ‘Res i així sia’, el seu gran relat sobre la guerra del Vietnam, en una traducció esplèndida de Maria Sirera. Si tot va bé, l’Austrohongaresa continuarà la traducció dels seus títols.
Així, a poc a poc, les obres de la Fallaci aniran veient la llum en la llengua de la seua rebesàvia catalana, Montserrat. La mateixa Oriana conta la història de Montserrat en les pàgines de la seua novel·la pòstuma: ‘Un cappello pieno di ciliege’ (‘Un capell ple de cireres’). I és una història molt trista.
Montserrat es deia en realitat María Ignacia Josefa Rodríguez de Castro (1770-1814). Son pare era Girolamo Grimaldi, un diplomàtic genovès que pul·lulava per la Cort madrilenya de Carles III. L’home va deixar embarassada una assistenta, María Isabel Felipa Rodríguez de Castro, que procedia de la noblesa castellana empobrida. Per tal d’evitar l’escàndol (per a ell, que era un poregós escarabat de sagristia!), el duc va acceptar casar-se secretament amb Isabel (una possibilitat permesa aleshores en la legislació catòlica), a condició que la dona marxara cap a Barcelona i mai més el molestara. Ell es limitaria a passar-li una pensió vitalícia.
María Ignacia Josefa va nàixer a Barcelona en 1770, i la seua filiació vertadera sempre va restar en secret. Des del naixement, aquella xiqueta bellíssima va ser coneguda per tots com Montserrat, i va educar-se al Monestir de Jonqueres.
El ‘mal dolent’, com s’anomenava el càncer en aquells temps, va emportar-se la vida d’Isabel quan sa filla s’estava convertint en una joveneta que atreia les mirades dels homes. Però abans de morir, la mare va revelar a Montserrat la veritat del seu llinatge. També va donar-li una carta per tal que la mostrara a Girolamo Grimaldi, que ara vivia a Gènova. En la carta, la mare recordava que ella havia complit la seua promesa de discreció, però ara reclamava que Girolamo complira les obligacions de pare.
El duc pusil·lànime i menjaciris mai va rebre sa filla. Així que Montserrat, en lloc d’insistir o d’amenaçar amb un escàndol, va acceptar l’oferta de Francesco Launaro, un mariner que havia conegut durant el trajecte, i va continuar amb ell fins a Livorno.
Montserrat i Francesco varen tindre cinc fills, un dels quals va nàixer amb deformacions físiques. Els altres van seguir les passes del pare i, sent encara molt joves, s’enrolaren amb Francesco com a mariners. Una tempesta va enfonsar el vaixell en què viatjaven. Francesco va salvar la vida i va tornar a Livorno, on Montserrat mai no va acceptar la realitat: els seus fills (llevat del deforme) s’havien ofegat. Fins a la seua mort, va continuar esperant l’arribada, d’un moment a un altre, dels fills perduts, i va anar caient en la demència i la desesperació. L’únic fill viu, el geperut, és, per tant, l’avantpassat d’Oriana.
Montserrat no era la dona preferida per Oriana d’entre les seues avantpassades. La Fallaci no li perdonava l’acceptació, sense lluitar, de la negativa de Grimaldi. No haver exigit enèrgicament els drets de filla. Però Montserrat romania en la memòria familiar com una mare exemplar.
Oriana Fallaci sempre va témer que heretaria de la mare de Montserrat el ‘mal dolent’ (en català en l’original italià). I sí, el 15 de setembre de 2006, l’extraordinària periodista va morir a Florència, la seua ciutat, a causa del ‘mal dolent’.