El 7 de gener del 1995 era dissabte, segons he mirat en Google. En realitat, el que he consultat és la data exacta d’un llunyà Madrid-Barça que va acabar amb un tràgic 5-0 favorable als de l’altiplà. En canvi, no necessite consultar res per recordar que poc abans del partit va sonar el timbre de casa i va aparèixer Joan Bustos amb una quantitat fora mida de caragols de mar. Joan no havia anunciat la seua visita, ni falta que feia, i després de saludar la família va seure davant el televisor disposat a compartir els caragols, que, segons una intricada teoria personal seua, demostrada per l’experimentació de molts anys, inspiraven els jugadors del Barça.
A mi no m’agraden els caragols de mar i a Joan no li agradava el futbol. Ell feia com si li anara la vida davant el clàssic, però si era seguidor d’algun equip amb sinceritat (que ho dubte), aquest no era un altre que l’Hèrcules d’Alacant, la seua ciutat de l’ànima, de la qual es considerava patriota i no negociava.
Cinc gols madridistes i dues botelles de vi blanc després, Joan va acomiadar-se tan dràsticament com s’havia presentat. Entremig, no va deixar de parlar, gesticular, blasmar la defensa blaugrana… i exposar projectes de reportatges, entrevistes, notícies… per als propers dies i setmanes. Caragols de mar en quedaren per alimentar una ciutat mitjana durant tres dies. Quan Joan se n’anava d’un lloc, deixava el seu remolí pegant voltes per l’estança molt de temps. Ara fa vint-i-cinc anys de la seua mort i el remolí no s’ha descompost.
Es fa difícil de creure, ara que l’ofici s’ha esfondrat, però ser periodista a València els anys vuitanta i noranta era una festa. Almenys per a un grapat de professionals de diferents mitjans que havíem construït un ecosistema saludable fet de competència, d’enveja malaltissa i d’amistat. Si el Govern espanyol enviava vaixells al Golf Pèrsic per col·laborar en la guerra contra Iraq, uns quants de nosaltres, i, òbviament, l’equip de TV3 (Joan, el càmera Miquel Segarra i el productor Xavier Barrera) eixíem disparats cap a Cartagena per entrevistar els mariners que anaven o que venien, i per a preguntar a les seues enamorades com d’àmplies eren l’enyorança i la tristesa. De nit, transmeses les cròniques respectives, ens reuníem a un restaurant cartagener, i acabàvem de matinada demanant un conyac que, segons decisió de Joan Bustos i del propietari del local, havia estat fermentat el segle XIX. En quedaven tres botelles a tot el planeta, o alguna exageració semblant. Però entre copa i copa d’aquella beguda horrorosa, també fèiem periodisme: explicàvem que dos joves catalans havien acabat a una presó militar per desertar, o que alguns d’aquells mariners que navegaren a una guerra llunyana no en tornaren mai, morts en accidents absurds.
Si un professor de Secundària fugia amb una alumna, i era detingut a Dénia quan tornava d’Eivissa, allà volàvem per a entrevistar-los. I per a perseguir la policia quan portava l’adolescent a l’hospital perquè una metgessa comprovara la virginitat, o no, de la xiqueta. De matinada vàrem prendre imatges de l’emoció del pare quan es va confirmar que l’honor familiar continuava intacte. En la delirant persecució periodística, el comissari va aturar el cotxe, va baixar sense pressa i ens va explicar solemnement que l’ordre natural de les coses dictamina que la policia persegueix la gent i no el contrari.
Moltes altres notícies sí que eren importants i fins i tot perilloses. Joan va excel·lir investigant una màfia d’extrema dreta que matava per encàrrec enviant paquets bomba a empresaris. Quatre morts violentes que varen quedar impunes. Com tants altres crims de la ultradreta al País Valencià, que no excitaven mai l’interès de jutges o policies.
També era molt valent informant, micròfon de TV3 a les mans, d’exhibicions de bestialitat blavera i de manifestacions anticatalanistes, que per aquells anys discorrien inflamades d’odi. I encara que les notícies sobre conflictes violents eren el seu ecosistema preferit (si no hi ha conflicte no hi ha notícies, sinó publicitat i màrqueting), també va presentar al públic de Catalunya que pel País Valencià hi deambulaven uns quants milers de descerebrats agressius, sí, però que també hi existia una intel·lectualitat solvent, una creació artística poderosa i un empresariat innovador (i no sols els cavernícoles que finançaven l’anticatalanisme acomplexat).
Tot allò queda ara molt lluny. I l’ofici que Joan Bustos va estimar tant accelera la seua davallada per un pendent que acaba en un mur d’infàmia sobre el qual s’estavellarà inexorable. Però si algú vol conèixer (per a un llibre de rareses antigues o per a una tesi sobre els temps remots) com era un periodista quan no hi havia google i twitter, quan els mitjans acceptaven factures de sopars amb falsos conyacs del segle XIX, i, més encara, quan animaven els periodistes a estar uns dies fora de la redacció per veure si pescaven una bona història, faria bé a revisar els vídeos de Joan Bustos, les seues notícies, els reportatges… Perquè el món i la tecnologia i l’estructura dels mitjans han canviat molt, però el periodisme continua sent una cosa molt senzilla. Ho demostrava Joan, i és prou simple, segons ens va ensenyar a molts: va un i busca una història potent, l’elabora amb gràcia i la difon. Tan fàcil com això. Tan fàcil com ho feia Joan Bustos fa vint-i-cinc anys.
(Vídeo-homenatge de TV3 a Joan Bustos, de 1995)