La segona meitat del segle XX va viure una guerra d’idees com mai abans s’havia vist. Les nacions d’Europa varen participar, en proporció a la seua potència i la seua tradició cultural, en nombroses batalles del pensament, de l’art i de la ciència (eficaces armes de propaganda) durant la segona meitat del segle, una vegada callats els canons i els fusells que havien assolat el continent els cinquanta anys anteriors. En la nova contesa, des de cadascuna de les nacions, grups i individus varen contribuir amb idees, música, literatura, avanços tècnics i científics… al remolí intel·lectual del segle. Potser amb la sola excepció de dos països insignificants, d’extensió física semblant. L’un, situat a la Mediterrània occidental; l’altre, banyat per la mar Adriàtica. El País Valencià i Albània.
Les tropes franquistes varen conquerir les darreres ciutats valencianes en mans republicanes a finals de març del 1939. A Alacant, l’última ciutat a caure, les tropes franquistes varen entrar el 30 de març comandades pel general feixista italià Gastone Gambara. El 7 d’abril (8 dies després!), les tropes feixistes de Benito Mussolini varen envair Albània. Començava també per al país balcànic un període d’extrema violència.
La història posterior és sabuda. El País Valencià va viure un període d’aïllament cultural. Amb la classe intel·lectual assassinada, exiliada, en presó o depurada. Per la seua banda, acabats els combats de la Segona Guerra Mundial, Albània va caure del costat de l’òrbita estalinista. Però el 1960 el seu aïllament va adquirir una dimensió descomunal en trencar les relacions amb la Unió Soviètica i altres països de l’òrbita comunista. El dictador albanès, Enver Hoxa, mantenia la ideologia comunista, que isolava el país d’Occident, però renegava de l’URSS, circumstància que el deixava enmig del no-res.
Per això, sorprén tant que en els anys seixanta, en un país dràsticament incomunicat, i en uns temps sense connexions electròniques que pal·liaren la separació, hi arribara per fi un senyal de vida després de la deflagració. Un far solitari enmig de la boira i la nit, en un país pobre en extrem, de terres difícils i un desenvolupament humà comparable al de les zones més pobres del planeta. Un senyal, a més a més, d’una potència tal que va projectar-se des de Tirana a la resta d’Europa. Allà, un jove Ismaïl Kadaré va publicar, el 1963, a la insultant edat de 27 anys, una de les millors novel·les de tot el segle XX: El general de l’exèrcit mort. Una obra plena d’imatges suggeridores, escrita amb una solvència impròpia d’un debutant de 27 anys i, sobretot, en un país tancat amb pany i clau a tota influència, i marcat a foc per la censura i la por. Bé és cert que el jove Kadaré havia viscut uns anys al Moscou dels primers anys sense Stalin, però allà era difícil impregnar-se dels principals corrents culturals de l’època.
D’aquella invasió feixista d’Albània (a la qual, per cert, Gambara es va apuntar a partir del 1941) naix la història de la novel·la de Kadaré. El llibre explica que en els anys seixanta, els governs d’Itàlia i Albània varen signar un acord que permetia els italians recuperar els cossos dels soldats caiguts durant la guerra, acabada vint anys abans. Un general italià que no va fer la guerra d’Albània i un prelat italià que sí que va acompanyar les tropes feixistes (i que parla albanès) hi viatgen per a localitzar i desenterrar (els treballs manuals els realitzen albanesos pagats per Itàlia) milers de cossos de soldats i d’oficials morts.
El pes de culpa, l’orgull militar que va fonent-se, el pas del temps, l’odi ancestral entre les nacions, l’absurd de la guerra… van modulant el caràcter del general italià, inicialment marcial i superb, però que, a poc a poc, al compàs de dos anys extenuants visitant muntanyes d’un vent glacial que talla la pell o de valls inundades de fang, cau en depressions i malsons cada volta més terrorífics. Tants cadàvers desenterrats, tants esquelets ficats en fundes de niló (tot un exèrcit mort) el van descendint a l’abisme. Fins a l’extrem de dir: “Els darrers temps m’ocorre una cosa estranya. Quan veig algú, maquinalment em pose a eliminar-li els seus cabells, després les seues galtes, els seus ulls… com una cosa inútil, com un obstacle que m’impedeix penetrar en la seua essència, i m’imagine el seu cap sols com un crani i les seues dents (els únics detalls duradors). Em compreneu? Tinc la impressió d’haver-me introduït en el regne del calci”.
[A Albània, l’heroi nacional és Gjergj Skanderbeg, qui va lluitar contra els turcs durant molts anys, i que va morir el 1468. Encara que els historiadors no han trobat dades definitives, potser les despulles de la seua esposa, Donika, i d’almenys un dels seus néts, descansen al monestir de la Trinitat de València, la ciutat on varen arribar, en vida, després de la mort de Gjergj, i d’una estada a Nàpols].
He rellegit en aquest Nadal la novel·la immensa d’Ismaïl Kadaré que un Nadal molt llunyà (1988) va regalar-me el meu amic Josep Manuel Ibáñez (Xusco), tal com figura anotat a mà en la primera pàgina de l’exemplar que guarde com un tresor. És la demostració científica que entre la boira més espessa (en aquest cas, l’albanesa) pot obrir-se camí la llum (com entre nosaltres hi hagué el centelleig de Fuster). És una recomanació seriosa: llegir (o rellegir) El general de l’exèrcit mort. I després, si el virus passa, visitar el monestir de la Trinitat de València, i meditar uns minuts davant la tomba de la família Skanderbeg (que dóna nom a la plaça principal de Tirana i és un dels escenaris fugaços de la novel·la).
[Si un dia sóc acusat de fer recomanacions tòpiques, confie que em defensareu.]