Francesc Bayarri (www.bayarri.info)
Nicolaua era negra, esclava i valenciana. Vivia, allà en el començament del segle XV, en la casa de Joan de Cabrera. Aquest home es deia en realitat Husua Toquea, i era un ric jueu de Gandia, qui s’havia convertit al cristianisme en veure com se les gastaven els cristians amb els jueus. El cas és que Nicolaua, provinent d’algun punt d’Àfrica, treballava com una esclava per als Cabrera/Toquea i feia de puta per lliure. Un dia, allà per 1414, va quedar-se embarassada. Lluny d’amagar-se, va acudir al jutge local per a demanar que el pare es fera càrrec de la manutenció del futur valencià mulat. Hi hagué una certa confusió perquè quatre clients de Nicolaua podien ser els pares biològics, segons les primeres investigacions. Així que el jutge, amb molt bon criteri, va sentenciar que els quatre anaren pagant les despeses de la dona fins que el nou valencià complirà un any de vida i es poguera decidir a qui se semblava realment el xiquet.
Ho conta Ferran Garcia-Oliver en el llibre ‘Valencians sense ADN’, que va guanyar el darrer Premi Octubre d’Assaig Joan Fuster, i que s’acaba de publicar. Nicolaua, com també Cabrera/Toquea, és un bon exemple de la barreja de l’ADN valencià. Davant els buscadors de la puresa de les nacions, la immaculada concepció de les races i la noblesa dels arbres genealògics d’una família de bé, la lectura de ‘Valencians sense ADN’ es prescriu com la millor vacuna. Garcia-Oliver ens ofereix una interessant llista d’esclaus, de tota procedència, que habitaven per aquesta terra nostra, i que, sense dubte, han deixat la seua empremta en la nobilíssima tasca de construir la nostra nació.
Ben poc m’imaginava, en obrir un assaig sobre els orígens dels valencians, que m’anava a divertir tant. Que arribaria al riure en tants dels seus paràgrafs. I que anava a llegir no un pesat assaig historiogràfic, sinó una narració plena de vida, de recursos literaris i de sarcasme intel·ligent. Perquè, siguem honestos, que un historiador medievalista signe, en aquest descregut segle XXI, un assaig sobre els orígens del nostre malaurat poble valencià havia d’encendre, necessàriament, totes les alarmes. Especialment entre la parròquia d’aquells que fa 15 anys signarem un pamflet titulat ‘Nosaltres, exvalencians’. És a dir, entre persones que ens agafem totes les pàtries amb paper de fumar. Però des de les primeres línies, l’autor desfà qualsevol temor: escriure sobre la remota formació d’una nació ni és sinònim d’avorriment ni de sermó de diumenge.
Només posant un rere l’altre, com fa Garcia-Oliver, els successius despropòsits que s’han escrit sobre l’essència nacional dels valencians –el nostre ADN– hi ha suficient material humorístic per a passar uns bons moments de lectura. La ironia subtil de l’autor, sense dubte, afegeix un plus d’hilaritat. Però comptava d’entrada a una matèria primera, una bibliografia de quatre segles, que s’ha de conservar en les millors biblioteques de l’humor.
I és que resulta molt difícil decidir si ha estat més ridícula la pretensió de fer-nos passar per vers ibers, la de batejar-nos com uns mossàrabs que hem anat camuflant-nos sàviament per sota dels diferents ocupants, o la de convertir-nos en intèrprets de la “guitarra mora” de l’himne regional.
La realitat, però, és molt tossuda. Som el resultat d’una colonització despietada que va començar, a sang i foc, amb l’arribava del bon rei Jaume I i els seus bons cristians del nord, que no varen tindre cap compassió ni caritat cristiana amb els vençuts, i varen arrossegar tot vestigi anterior en una operació de neteja ètnica d’una eficàcia que fa por.
Però ni la fanàtica religiositat i extrema cobdícia dels colons, ni la importació de la Santa Inquisició purificadora, varen poder evitar la impuresa de la nació. Com ho demostra el fill de Nicolaua. O els fills del seu propietari: Cabrera per fora i Toquea per dins. Molt endins, és a dir, en l’ADN.
Posats a rectificar, acceptaria dimitir d’exvalencià, i retornar a la caloreta de la mare pàtria, si algun genetista certifica que ser valencià inclou sempre, per definició, una herència genètica, per mínima que siga, de l’esclava negra Nicolaua.