Manuel Vicent (que hui, 10 de març del 2021, compleix 85 anys) també va emigrar a Madrid. Però en avió. No portant una maleta de cartó amb cordells esfilagarsats, per col·locar-la al sostre d’un autobús polsegós o als peus del banc de tercera d’un vagó impuntual de fusta. A més, l’hostessa del vol Eivissa-València-Madrid era filla d’un marquès. La futura marquesa va vomitar prop del futur escriptor. En acabant, ella mateix va fabricar cucurutxos amb pàgines de l’ABC, i allí Vicent va «dipositar» la llet merengada que havia pres a l’aeroport de València, «que tenía el aire de un merendero en medio de la huerta, con tres palmeras, unos cañizos y aquella parra de moscatel que daba sombra a una terraza». Aquell ABC del 1960 titulava: «Kruschev se encara con la delegación española porque no le aplaude”. Manuel Vicent tenia 24 anys.
Certament, l’autor de Tramvia a la Malva-rosa va establir-se molt jove a Madrid. Però quan calia estar ací, hi estava. Dies després de l’atemptat terrorista contra Joan Fuster, va escriure: «Esta vez no se trataba de un artefacto de fabricación casera, sino de algunos kilos de Goma 2 distribuidos en las rejas y programados aviesamente para que estallaran con un minuto de intervalo, con el propósito de cazar al escritor. Todo muy profesional. Flaco, irónico, inteligente, volteriano de café, educado en la socarronería arrocera, trabaja en la soledad de la mesa-camilla con las pestañas abrasadas por las dioptrías, y sin levantarse del sillón frailero ha despertado la conciencia de un pueblo en un circuito cultural. Pero también ha destapado odios como de rosario de la aurora. Por supuesto los que le han colocado las bombas en la ventana no han leído un solo libro suyo. Los partidarios de Joan Fuster se mueven por las ideas. Los enemigos de Joan Fuster han comenzado a trabajar con Goma 2. Este es el debate planteado en el País Valenciano. Aproximadamente lo de siempre. Después de tantos años de transición no hay más remedio que empezar de nuevo por la primera lección: el séptimo, no matar. Aunque el contrario sea más inteligente que tú».
Manuel Vicent ha exercit de mediterrani en les novel·les i en les columnes, perfumades per vents salobres. Molts escenaris narratius són valencians: la Vilavella on va nàixer, el Benicàssim de l’hotel Voramar, la València dels anys cinquanta, la Dénia dels noranta…
A Madrid va animar per dècades la tertúlia Tirant lo Blanc, on dinaven –i tots parlaven de futbol en valencià, tret de García-Berlanga, que opinava sobre el 4-3-3 en castellà– pintors, poetes, cineastes, periodistes…..
De Berlanga, de qui ara celebrem el centenari, va escriure: «El talent de Berlanga radica en el caos i en això es nota que és valencià, més enllà de la llanda que dóna amb les paelles i el punt de l’arròs, que examina de prop posant-se les ulleres d’intel·lectual».
Realment, Manuel Vicent mai se n’ha anat. Sempre està ací. Quan l’Austrohongaresa li va proposar editar la traducció al valencià de Tramvia a la Malva-rosa, tot varen ser facilitats. (Una traducció de Miquel Alberola).
En resum: Felicitats, mestre!
[En la imatge, les meues germanes (Eugènia i Ana) amb Manuel Vicent en una fotografia del Flaco García Poveda de l’any 1994.]