El 31 d’agost del 1985 era dissabte. Aquella matinada, Rafa Laborda, Josep Manuel Ibáñez i jo mateix vàrem estar a punt de morir en un accident de ferrocarril (ho he escrit en alguna ocasió anterior). Un tren procedent de París (el nostre) va eixir-se’n de les vies i va xocar contra un altre que circulava en sentit contrari. Va ocórrer a la localitat d’Argenton-sur-Creuse (Centre-Val de Loire). Hi hagué 43 morts i un centenar de ferits. Des d’aquell dia –quan la sort va caure del nostre costat– hem viscut un temps de pròrroga regalat per l’atzar. Teníem 24 anys quan va ocórrer l’accident. Rafa Laborda ha mort fa uns dies a causa d’un tumor. Una pròrroga de 36 anys.
La mort sempre és desesperança, i no existeixen les paraules contra ella. La vida és un lapse entre el no-res d’abans i el no-res del futur. Com deia Oriana Fallaci, ens llancen a un escenari per una vora, actuem durant un temps davant d’un públic, i eixim per l’altre cantó (per a no tornar mai més). Sobretot, repetia la periodista italiana, hem de mirar d’actuar amb dignitat el temps que estarem sobre l’escenari. Un temps que, a més a més, ningú no ens ha dit quant durarà.
Rafa va posar molta intensitat i molta dignitat en els 36 anys de la seua pròrroga. Després de l’accident va descobrir nous amors que va viure amb la màxima plenitud. Va tindre una filla meravellosa, i va conèixer noves persones, amb les quals ha creat cercles d’amistat molt profunda que ara no es desfaran. Poc després de l’accident va consolidar-se laboralment en allò que somiava: ser professor d’Agronomia en la Universitat Politècnica de València, on va investigar tossudament i va divulgar generosament: en el seu funeral hi havia una emocionant representació del seu alumnat de diferents generacions.
Rafa viatjava als racons més perduts del planeta, però en acabant es perdia (en el sentit estricte de no saber on s’hi trobava) pels camins més trillats de l’Horta de València. La seua distracció de savi boig era llegendària, però no oblidava mai una anècdota mínima de l’adolescència i la joventut, uns temps en què va ser feliç.
La seua passió per la sostenibilitat el va portar a impulsar projectes exitosos d’agricultura ecològica. I el seu compromís amb els més febles el feia participar activament en València Acull o en projectes en països pobres, com la remota Uganda. Hi ha gent que es passa la vida proclamant en Twitter que és molt d’esquerres. Però la seua vida és de dreta. Altres simplement són solidaris sense dir res ni esperar aplaudiments. Rafa era dels segons.
No. Mai va acabar de jugar bé a l’handbol, però ho va intentar, cabut com era. Millor li va anar estudiant noves llengües. Imagine que amb el mateix esperit amb el què va aprendre valencià: per collons. Quan teníem 16 o 17 anys, Rafa seia al pupitre de davant del meu en el col·legi Pius XII del carrer d’Alboraia de València. Un matí va girar-se i va ordenar-me tot seriós: «¡Enséñame valenciano!» A continuació va exposar el problema. La vesprada anterior havia participat en una manifestació (en aquells temps cada dia confluïen tres o quatre manifestacions: per l’amnistia, per l’autogovern, per la majoria d’edat als 18 anys, en solidaritat amb el poble sahrauí…) Rafa havia preguntat l’hora –en castellà– a un manifestant desconegut (calia arribar a casa per a sopar) i aquell home li havia respost amb una ganyota de menyspreu: «Les huit i mitja». Va decidir en aquell instant que no podia manifestar-se per la llibertat de pobles llunyans de la Terra i no ocupar-se abans de la causa nacional del seu país.
El valencià era la meua llengua materna, però mai havia vist una gramàtica. Així és que vàrem aconseguir un llibre on s’indicaven els rudiments del valencià. Em tocava mirar-me primer l’accentuació o l’apòstrof, i tot seguit fer-li una atrotinada classe a Rafa. Vaig aprendre a escriure la meua llengua per la tossuderia de Rafa. Clar que un grup d’aquella classe també vàrem estudiar el codi Morse perquè Rafa opinava que ens vindria bé per a copiar en els exàmens. Ell no necessitava copiar per a traure bones notes, però li feia gràcia la gamberrada, i allà ens tenia, aprenent els punts i les ratlles de Morse, com si fóra la cosa més natural del món. I com això, quasi tot.
Rafa Laborda ha eixit ara de l’escenari, però moltes de les seues iniciatives continuen ben vives. El públic que va tindre el privilegi d’assistir a les seues representacions sobre l’entaulat de la vida continuarà aplaudint durant l’eternitat sencera. Quasi sempre, amb un somriure. De tant en tant, amb una llàgrima de desesperança.
[La imatge, de José Marín, fou publicada en el diari Levante dies després de l’accident. La notícia portava per titular: «Tres valencianos se salvaron de la catàstrofe». Rafa està a la dreta.]