Com sabem des de l’examen de la Selectivitat, Rousseau figura en l’equip ideal de la Champions del Pensament. Llegint la seua biografia (la de Jean Guéhenno és excel·lent!), cal ubicar-lo també entre els personatges més tocats de l’ala.
El seu problema raïa en una dolència que ni li diagnosticaren ni li tractaren convenientment. La medicina no havia arribat encara a la solució. Es tracta d’una retenció d’orina, que li provocava infeccions, dolors de cap, vòmits…
No és cap broma. En realitat, va ser una enorme tragèdia per al pobre Jean-Jacques. I un fet que explica, en gran part, la seua progressiva marginació d’una vida social d’èxit. De la vida que podria haver tingut: triomfador als millors salons aristocràtics del París del XVIII.
Quan pixava, no acabava de buidar per complet la bufeta. Ho conta amb detall Guéhenno. A banda de les infeccions i d’altres molèsties, havia de visitar contínuament el lavabo. Així no es pot gallejar entre els brillantíssims filòsofs i artistes del segle de la Il·lustració!
I ausades que podia haver-ho fet! Algú que arranca el seu ‘Contracte social’ així: «L’home naix lliure, però per tot arreu es troba encadenat», ha de figurar en la Champions. Sense discussió.
A poc a poc, la marginació va percebre-la com una humiliació. I va anar generant un odi contra ‘la societat’, entesa ací com l’aristocràcia dominant. Però culta, sí, que s’envoltava d’artistes i de pensadors. També, contra la ciència i l’art que ells representaven. Les lleis que imposaven, la seua política.
Un dia de 1749, quan anava a visitar Diderot a la presó (encara eren amics!), va llegir en el ‘Mercure de France’ el concurs convocat per l’Acadèmia de Dijon. Calia respondre «si el progrés de les ciències i de les arts ha contribuït a corrompre o a depurar els costums».
Rousseau, òbviament, va dir que a corrompre (eficaçment argumentat). I, sorprenentment, Dijon el va premiar. Així (havíem entrat ja en el 1750) va nàixer el filòsof. Tenia 37 anys. I va desenvolupar un pensament revolucionari: La societat (amb les seues normes mentideres), la cultura, l’art… consagraven la desigualtat i provocaven la infelicitat. Calia recuperar l’home que hi ha per sota de tots aquests artificis. Una mica salvatge, sí, però feliç, pacífic i solidari.
També va sembrar la idea de ‘poble’ com a subjecte polític. Una llavor explosiva: esclataria el 1789 –11 anys després haver mort Rousseau– i guillotinaria més de 16.000 persones. (Apunt innecessari: Jean-Jacques sols pensava, i no hauria decapitat una mosca).
Com és natural, el malalt i humiliat Jean-Jacques va patir censura, persecució, insults… i molta soledat a causa d’aquestes idees. Va perdre els amics, les aristòcrates que el protegien, els ingressos regulars que li arribaven…
(Nota: va tindre cinc fills amb Thérèse Levasseur, amb qui mai es va casar, i a la qual mantenia semi-amagada de ‘la societat’. Als cinc fills els va abandonar en orfenats. I encara així Jean-Jacques va tindre la barra d’escriure l’Émile: un tractat sobre l’educació dels adolescents!)
La meua ucronia preferida és justament aquesta: ¿Què hauria passat si Rousseau haguera orinat normalment? ¿I haguera triomfat, tot presumit i fatxenda, entre l’aristocràcia de París? ¿I no haguera carregat contra els triomfadors perquè ell en formava part? ¿I el poble no s’haguera cregut protagonista de la política? ¿I la Revolució Francesa no haguera existit? ¿I no tinguérem ara una Declaració Universal dels Drets de l’Home?
Uf! Estic suant i tot! Unes gotes d’orina retingudes varen desencadenar la major revolució de la Història, i ara vivim les conseqüències! Ho deixe ací: vaig a refredar un vermut artesanal de Xaló. Encara sort que hi ha bodeguers amb estima pel treball ben fet! Pacient i afectuós.