En el seu llibre El Imperio, Ryszard Kapuściński cita la descripció de la Unió Soviètica feta per l’escriptor Yuri Bórev en l’obra Staliniada. Segons Bórev, la història de l’URSS és comparable a un tren.
Primer el conduïa Lenin, però les vies es varen acabar prompte. Amb els seus discursos, Lenin va convèncer la gent perquè treballara hores extres construint noves vies. El ferrocarril va poder així reprendre el viatge.
Després va ser Stalin el conductor. Quan els raïls es varen exhaurir, Stalin va afusellar la meitat dels revisors i dels passatgers, i va obligar la resta a construir més vies.
Khrusxov va substituir Stalin i de seguida s’acabà també el material. El nou maquinista va ordenar desmuntar les vies que havien quedat enrere per a posar-les davant.
Finalment, Bréjnev va agafar el comandament. Quan els raïls es varen consumir, va córrer les cortines de les finestres i va ordenar que uns obrers balancejaren els vagons perquè que els passatgers cregueren que el tren continuava la marxa.
La Rússia de Putin sembla haver començat el cicle a l’inrevés. Ara, amb la censura i la propaganda oficial, una part significativa de la societat russa pot creure que el tren està en marxa. Fins i tot, que la invasió d’Ucraïna resulta beneficiosa. El problema és que aquesta il·lusió sols funciona durant algun temps. Quan la gent despertarà, hi haurà un risc seriós d’execucions massives de revisors i de passatgers. De fet, el degoteig de morts de dissidents mai s’ha aturat (la periodista Anna Politkóvskaia, l’exespia Aleksandr Litvinenko…). Ara les execucions ja són massives, però en un país veí.
No serà fàcil que s’arribe a l’inici del cicle descrit per Bórev: això d’aconseguir convèncer la població, com feia Lenin amb els seus discursos, de més sacrificis. Però no s’ha de descartar tampoc que les societats dels nostres dies donen realment suport a règims com el de Putin. Els resultats de les eleccions d’aquesta setmana a Hongria i a Sèrbia resulten inquietants. Com la possibilitat que entre les dues candidatures ultres a les presidencials franceses (Le Pen/Zemmour) sumen quasi el 40%. Tan inquietant com els 72.663.321 vots per a Trump fa any i mig. O com la irrupció del vot neofranquista a Espanya.
Sense abandonar l’enorme diversitat de les sensibilitats demòcrates, potser ha arribat el moment de pensar en àmplies plataformes antifeixistes. O això o entrarem en via morta.