En la dècada dels anys huitanta, un grup ecologista va impulsar una campanya contra el zoo de València. Els promotors criticaven la privació de llibertat dels animals amb el lema L’única gàbia per a Docavo. Durant 40 anys, Ignacio Docavo havia dirigit el zoo ubicat als Jardins de Vivers, ara tancat i substituït per l’anomenat Bioparc. Vaig col·laborar amb aquella campanya informant de la iniciativa en el diari en què treballava aleshores.
Docavo era catedràtic d’Entomologia i autor d’obres científiques. Però en 2002 –uns 15 anys després de L’única gàbia per a Docavo– va traure un llibre divulgatiu sobre anècdotes del zoo. Jo acabava de publicar la primera novel·la, L’avió del migdia, que havia guanyat el premi València de Literatura. En el Dia del Llibre d’aquell 2002, algú d’El Corte Inglés va tindre l’estranya ocurrència de reunir-nos a Docavo i a mi per a signar exemplars en la llibreria que els grans magatzems tenen al carrer de Colom de València.
Així és que allà vàrem estar, des de les 12 fins a les 14 hores, asseguts l’un al costat de l’altre, signant llibres. És un dir. El director del zoo tenia davant una cua impressionant de lectors i lectores, mentre que jo no vaig signar un sol exemplar en les dues hores més llargues de ma vida. Les persones que portaven el llibre de Docavo, i que esperaven emocionades la signatura del catedràtic, em miraven de reüll, com a un animal exòtic d’una gàbia del zoo.
L’experiència em va marcar positivament. Amb el primer llibre havia guanyat un premi important (que incloïa uns bons diners), i jo pensava que la Humanitat deixaria immediatament allò que estava fent i es concentraria a llegir i a comentar la meua novel·la. Però la Humanitat va continuar a la seua marxa i em va ignorar. Bé, en realitat no tota: com tenia bones amistats en la professió periodística, l’obra va rebre una atenció desmesurada i entusiasta en la premsa. Agraïsc de tot cor a les amistats aquell privilegi, faltaria més!, però l’estima personal va prevaldre sobre la sinceritat.
Des del primer moment he tingut una relació incòmoda amb L’avió del migdia. Sempre he sigut conscient que no funcionava. En tractar-se d’un primer llibre, contenia els defectes habituals: una obsessió per exhibir coneixements (inútils i que perjudicaven la lectura), uns diàlegs pretensiosos i irreals, un desaprofitament de les subtrames de la novel·la, un excés de símbols –més o menys clars– i d’homenatges –evidents o no tant– o de ganes de passar comptes… i, sobretot, un posicionament moral sobre algunes qüestions que era contradictori amb les meues idees.
Això no m’ha passat amb els altres llibres. He fet quatre edicions de Cita a Sarajevo, i en totes he canviat coses: eliminat adjectius, suprimit o afegit paràgrafs i, fins i tot, pàgines. També he introduït dades aconseguides posteriorment. I he corregit errades. Però, des del primer moment, he sentit el llibre com meu. Amb L’avió del migdia, això no ocorria.
En 20 anys no l’havia tornat a llegir. Fa uns mesos em vaig atrevir perquè volia editar-lo en l’Austrohongaresa de Vapors. I la sospita que m’agullonava es va confirmar totalment. Per això, els darrers temps els he passat intentant eliminar la majoria de les mancances de tot primer llibre, i he revisat profundament el text per a aquesta segona edició. Crec haver reduït els danys de manera considerable. Alguns capítols del començament s’han mantingut en un 60% o un 70%. Però altres els vaig reduir a menys de la meitat (després els he reconstruït amb accions, diàlegs, descripcions… diferents). Un dels capítols era insalvable i ha estat eliminat sense misericòrdia. Allò més curiós és que el conjunt no s’ha vist afectat ni un mil·límetre, de tan prescindible com era aquell capítol lamentable. Quasi tots els diàlegs han sigut canviats; les descripcions són ara més breus; i el posicionament moral sobre determinats aspectes s’ha ajustat a les meues idees.
Ara ja considere meus els personatges de la novel·la. Alguns havien arribat a caure’m antipàtics (inclòs el narrador). Ara els comprenc millor, i puc criticar o disculpar les seues peripècies vitals amb benevolència i afecte. En conjunt, hi ha menys dades pretesament erudites i més vida narrativa. Moltes pàgines abans mortes respiren aire fresc per primera volta.
Soc conscient que la Humanitat, igualment, continuarà a la seua marxa. I farà bé, per descomptat. Però jo he recuperat la pau interior. Totes les altres consideracions d’aquest escrit sols eren un poc de literatura.
.