Ryszard Kapuściński hauria fet hui (4 de març del 2022) 90 anys. Va nàixer a Pinsk (aleshores, el 1932, una ciutat de Polònia, i ara, de Bielorússia). Segons explicava, de xiquet no podia comprar-se sabates, enmig d’una guerra mundial que va esclatar quan ell tenia set anys. Però va superar la barrera de la misèria –i moltes altres– per acabar convertint-se en el millor reporter del planeta.
Va viure, i contar, més de quaranta revolucions i colps d’Estat. Però els diners que li enviava la seua agència des de Varsòvia a penes li arribaven per menjar. El polonés feia de parent pobre al costat dels enviats dels grans mitjans occidentals, i era un complet desconegut fora del seu país. La fama el va assenyalar molt tard. Un exemple: el seu llibre sobre la independència d’Angola (Un dia més de vida) es va publicar trenta anys després d’ocórrer els fets que narra.
Kapuściński viatjava a tots els embolics, com fa l’alegre tropa dels enviats especials. I quan l’alegre tropa marxava per buscar un altre conflicte on poder lluir-se, el polonés es quedava. Parlava amb el cuiner del president enderrocat. O amb el xofer del colpista. La gent veia que Kapuściński era una bona persona, i li confiava els seus secrets. Així hem conegut –amb retard– com va nàixer el Tercer Món, hem sabut que el racisme ha sentenciat Àfrica per moltes generacions, i hem descobert que es poden escriure llibres excel·lents des del periodisme, i no sols des de la narrativa, la poesia o l’assaig.
Cal rellegir tots els seus llibres, però també Kapuściński non-fiction, del periodista polonés Artur Domosławski. Publicat el 2010 –per tant, tres anys després de la mort del mestre–, el llibre aporta una visió alternativa del treball de Ryszard Kapuściński. Amb una enorme honestedat –Domosławski era una mena de deixeble preferit, i ara està proscrit per la família i les amistats del gran reporter– l’autor de Kapuściński non-fiction revisa, per exemple, les relacions de Ryszard amb les autoritats comunistes de la Polònia de postguerra. I, sobretot, fa dubtar el lector de l’objectivitat de molts dels fets que teníem per segurs després d’haver-los llegit en els seus llibres.
Quan arribes a l’última pàgina del llibre de Domosławski no saps amb total certesa si has de col·locar l’obra de Ryszard al prestatge de periodisme o al de la narrativa. Continuaran sent obres mestres per tota l’eternitat. Sols que ara, en rellegir, la terra tremola lleugerament davall dels teus peus.
[La caiguda del mur de Berlín (1989) va anticipar l’esfondrament de la Unió Soviètica i del bloc comunista. Durant dos anys, Kapuściński va viatjar per tota l’URSS, va entrevistar centenars de persones i va publicar (1993) un llibre titulat L’Imperi, on explicava la crisi. Una obra imprescindible per a comprendre tot el que ha vingut després, inclosa la invasió d’Ucraïna. En aquelles pàgines intenses, el periodista polonés escrivia: «Rússia, un immens país habitat per un poble que, des de fa segles, es manté unit per una idea vivificant: l’ambició imperial».]