Francesc Bayarri (www.bayarri.info)

La Història va com va i la vida s’esmuny entre els dits. L’escriptura ben poc afegeix. Si de cas, esfuma durant uns moments la realitat, o intenta la bellesa retallant una forma irregular, o comparteix algun petit misteri sense importància. Sempre provisionalment. Sempre parcialment. Ni és cap heroïcitat ni és cap litúrgia, això d’escriure. Si de cas, una estratègia personal entremig de la confusió general. Un contrapunt. Anotar un contrallum en les primeres albors del dia, quan comença a dibuixar-se el perfil de totes les coses.

En la cèlebre obra de teatre d’Eugen Ionescu ‘Les cadires’, els dos personatges esperen tot el temps l’arribada d’un tercer personatge que ha de comunicar un missatge important dirigit a tota la Humanitat. Aquesta és la trama de ‘Les cadires’. Tota l’acció de l’obra. I quan finalment entra en escena el personatge misteriós, l’espectador descobreix que el portador del missatge decisiu és mut. No hi ha missatge. I en el cas d’haver existit un missatge, senzillament el personatge no el pot comunicar.

Arthur Koestler, un escriptor amb milions de lectors en els anys trenta i quaranta del segle XX, afirmava que canviaria mil lectors del seu temps per una dotzena passats cinquanta anys. I ho hauria donat tot per tenir un sol lector un segle després de la seua mort. Quants lectors té actualment Koestler?

No sembla tan greu, però, i no hauríem de fer major història. Encara sense un únic potencial lector del futur, haurà pagat la pena haver escrit mentre el món s’enfonsava lentament i inexorable. Callar hauria estat pitjor.