Francesc Bayarri

El dia més avorrit del segle XX va ser l’11 d’abril del 1954. El científic de Cambridge William Tunstall-Pedoe, expert en intel·ligència artificial, va creuar 300 milions de dades (guerres, catàstrofes, atemptats, política, economia, naixements i morts de celebritats…). I no hi ha discussió: aquella jornada va ser d’un avorriment mortal.

William Tunstall-Pedoe no és qualsevol. El 2010 (any del seu estudi sobre el dia més avorrit) tenia una empresa, True Knowledge, capdavantera a posar veu a les màquines. Tan avançada que dos anys després la va comprar Amazon. I és la base de la famosa Alexa.

L’11 d’abril del 1954 era diumenge. A Bèlgica hi havia eleccions. Però avorrides: les enquestes ho estaven anunciant des de feia setmanes i no varen decepcionar. Varen guanyar els social-cristians (41,15%). No obstant, els socialistes (37,34%) varen aliar-se amb els liberals (12,15%) i varen governar. També va nàixer un científic turc, Abdullah Atalar. Però en nàixer això no se sabia (que havia nascut, sí; i que era turc, també; però no que acabaria sent professor d’enginyeria electrònica a la Universitat de Bilkent, un barri de la mateixa Ankara).

Tot hauria canviat si els francesos hagueren iniciat el colp d’estat que preparaven a Yanam, una ciutat del sud de l’Índia que controlaven de manera colonial. A última hora, París es va penedir i va deixar aquell diumenge en l’avorriment absolut.

Fins a aquella investigació seriosa de Tunstall-Pedoe, tots consideràvem el 18 d’abril del 1930 com el més avorrit. Ens basàvem, sense software ni res, en els informatius de la BBC de Londres. El locutor de les 6:30 va dir: «No hi ha notícies».

Però ara ja no hi pot haver debat. L’11 d’abril del 1954 va ser tan avorrit que la Viquipèdia sols diu d’aquell dia que va ser el més avorrit. La paradoxa està servida: ja no és una jornada sense història perquè ha passat a la història com la jornada sense història.

Després d’aquesta breu introducció, allò que realment volia dir és açò: Tunstall-Pedoe va ficar ell mateix els 300 milions de dades (bé, va barrejar bases d’hemeroteques, arxius, biblioteques…) Però ara som nosaltres qui introduïm a tothora en la Xarxa les nostres intimitats: fotos, àudios, missatges per a lligar… Tot debades. Fins i tot pagant: la connexió; el smartphone; Alexa, que val una pasta; l’electricitat… De vegades, deixem Alexa (o un smartphone, o una tablet…) sobre la tauleta de nit. Encara que apagades, les màquines ens escolten. I totes les nostres nits no són tan avorrides com l’11 d’abril del 1954.

Prompte, una empresa ens oferirà un programa perquè sapiguem quin dia ha estat el més avorrit dels nostres darrers 20 anys. També el més divertit (ja m’enteneu), o el més ridícul, vergonyós, frustrant… La mateixa oferta de compravenda la podran efectuar a altres persones, a empreses, a examants, a advocats de la segona part contractant, a governs… I vindran els plors. (Jo he complit!)

Francesc Bayarri

Joan Peset Aleixandre va ser afusellat pels franquistes tal dia com hui (24 de maig del 1941). Assassinaven un metge i un científic prestigiós que, entre altres matèries, havia investigat i gestionat epidèmies com la que patim ara. En el seu temps, sobretot, epidèmies de tifus.

El varen matar a les 18 hores al mur de Paterna, després de 14 mesos a la presó Model de València esperant inútilment que Franco commutara la pena de mort per la de 30 anys de presó. L’havien denunciat tres metges falangistes: Francisco Marco Merenciano, Ángel Moreu González-Pola i Antonio Ortega Tena. Els denunciants varen reconèixer durant el juí que Peset no havia comés cap crim “en concreto”, però que tenia idees republicanes. En una primera sentència, el tribunal militar proposava commutar la pena. Els denunciants varen forçar una segona sentència, que ja no recomanava salvar-lo.

Una de les persones que va declarar en el juí era la portera de l’edifici on vivia Peset, al carrer de Jorge Juan de València. Una dona molt humil que es deia Aquilina Jordán Lanza, i que va poder superar el pànic ambiental i va declarar en favor d’un republicà jutjat per militars venjatius. Aquilina va dir que al seu edifici “todos los inquilinos eran de derechas a excepción de D. Juan, que era el único izquierdista, y la que habla vio que por tres o cuatro veces el mismo D. Juan Peset Aleixandre hizo salir de la casa a individuos que en grupos venían en busca de los inquilinos de derechas”. I va afegir: “Una de las veces entró en la casa un grupo de seis o siete hombres armados que, a su juicio, venían en busca de un señor llamado Bernardo Gómez, y D. Juan les hizo bajar al patio, y uno de aquellos sujetos se encaró con D. Juan y le dijo: “Bueno, Don Juan, y ahora qué?, a lo cual contestó dicho señor que ellos ya habían cumplido con su obligación y que la responsabilidad cayese sobre él, cosa que le repitió por dos veces, con lo cual dichos individuos no realizaron sus propósitos”. I encara: “Que también Don Juan le tenía advertido repetidamente, por aquella época, que si veía salir humo de alguna iglesia le avisase inmediatamente, bien al laboratorio o a Izquierda Republicana”.

No importaven els testimonis. La sentència estava decidida d’abans: calia eliminar un científic brillant, que havia ampliat estudis a Alemanya i França, que parlava idiomes, que era catedràtic de Medicina Legal i Toxicologia, que havia sigut rector de la Universitat de València (1932-1934)… I que havia resultat el més votat en les eleccions de febrer del 1936. Militava en Izquierda Republicana, el partit de Manuel Azaña, i s’hi havia presentat dins de la candidatura del Front Popular per València. Va guanyar en 7 dels 11 districtes de la ciutat, amb 84.106 vots. El primer candidat de la dreta (Lluís Lúcia) n’obtingué 68.277.

Joan Peset havia nascut a Godella el 1886 en una família d’idees liberals (el besavi Marià Peset ja va ser perseguit per Ferran VII). També de creences religioses. Tres monges (Concepció Lluesa, Carolina Puig i Maria Marco) varen declarar que les va protegir els primers mesos de la guerra, quan vestir hàbit era un gran perill. Concepció digué: “Con motivo de las persecuciones de que era objeto por parte de las hordas rojas buscó amparo en el domicilio de D. Juan Peset, donde encontró primero albergue y luego medios para trasladarse a casa de sus parientes, salvando con ello su vida que seguramente hubiera perdido”.

La sentència contra Joan Peset la varen signar el coronel Boán Callejas (president el tribunal); els capitans Ruiz Martínez, Gimón Gil i Revuelta; i el tinent García León. Franco va tardar 14 mesos en confirmar la sentència, mentre Peset llanguia en la presó en condicions terribles.

L’any vinent serà el 80 aniversari de l’afusellament de Peset. Dit està!

(Retrat, d’agost de 1940, realitzat per Josep Lluch Ferrando a la presó Model de València)

Francesc Bayarri

El 7 de gener del 1995 era dissabte, segons he mirat en Google. En realitat, el que he consultat és la data exacta d’un llunyà Madrid-Barça que va acabar amb un tràgic 5-0 favorable als de l’altiplà. En canvi, no necessite consultar res per recordar que poc abans del partit va sonar el timbre de casa i va aparèixer Joan Bustos amb una quantitat fora mida de caragols de mar. Joan no havia anunciat la seua visita, ni falta que feia, i després de saludar la família va seure davant el televisor disposat a compartir els caragols, que, segons una intricada teoria personal seua, demostrada per l’experimentació de molts anys, inspiraven els jugadors del Barça.

A mi no m’agraden els caragols de mar i a Joan no li agradava el futbol. Ell feia com si li anara la vida davant el clàssic, però si era seguidor d’algun equip amb sinceritat (que ho dubte), aquest no era un altre que l’Hèrcules d’Alacant, la seua ciutat de l’ànima, de la qual es considerava patriota i no negociava.

Cinc gols madridistes i dues botelles de vi blanc després, Joan va acomiadar-se tan dràsticament com s’havia presentat. Entremig, no va deixar de parlar, gesticular, blasmar la defensa blaugrana… i exposar projectes de reportatges, entrevistes, notícies… per als propers dies i setmanes. Caragols de mar en quedaren per alimentar una ciutat mitjana durant tres dies. Quan Joan se n’anava d’un lloc, deixava el seu remolí pegant voltes per l’estança molt de temps. Ara fa vint-i-cinc anys de la seua mort i el remolí no s’ha descompost.

Es fa difícil de creure, ara que l’ofici s’ha esfondrat, però ser periodista a València els anys vuitanta i noranta era una festa. Almenys per a un grapat de professionals de diferents mitjans que havíem construït un ecosistema saludable fet de competència, d’enveja malaltissa i d’amistat. Si el Govern espanyol enviava vaixells al Golf Pèrsic per col·laborar en la guerra contra Iraq, uns quants de nosaltres, i, òbviament, l’equip de TV3 (Joan, el càmera Miquel Segarra i el productor Xavier Barrera) eixíem disparats cap a Cartagena per entrevistar els mariners que anaven o que venien, i per a preguntar a les seues enamorades com d’àmplies eren l’enyorança i la tristesa. De nit, transmeses les cròniques respectives, ens reuníem a un restaurant cartagener, i acabàvem de matinada demanant un conyac que, segons decisió de Joan Bustos i del propietari del local, havia estat fermentat el segle XIX. En quedaven tres botelles a tot el planeta, o alguna exageració semblant. Però entre copa i copa d’aquella beguda horrorosa, també fèiem periodisme: explicàvem que dos joves catalans havien acabat a una presó militar per desertar, o que alguns d’aquells mariners que navegaren a una guerra llunyana no en tornaren mai, morts en accidents absurds.

Si un professor de Secundària fugia amb una alumna, i era detingut a Dénia quan tornava d’Eivissa, allà volàvem per a entrevistar-los. I per a perseguir la policia quan portava l’adolescent a l’hospital perquè una metgessa comprovara la virginitat, o no, de la xiqueta. De matinada vàrem prendre imatges de l’emoció del pare quan es va confirmar que l’honor familiar continuava intacte. En la delirant persecució periodística, el comissari va aturar el cotxe, va baixar sense pressa i ens va explicar solemnement que l’ordre natural de les coses dictamina que la policia persegueix la gent i no el contrari.

Moltes altres notícies sí que eren importants i fins i tot perilloses. Joan va excel·lir investigant una màfia d’extrema dreta que matava per encàrrec enviant paquets bomba a empresaris. Quatre morts violentes que varen quedar impunes. Com tants altres crims de la ultradreta al País Valencià, que no excitaven mai l’interès de jutges o policies.

També era molt valent informant, micròfon de TV3 a les mans, d’exhibicions de bestialitat blavera i de manifestacions anticatalanistes, que per aquells anys discorrien inflamades d’odi. I encara que les notícies sobre conflictes violents eren el seu ecosistema preferit (si no hi ha conflicte no hi ha notícies, sinó publicitat i màrqueting), també va presentar al públic de Catalunya que pel País Valencià hi deambulaven uns quants milers de descerebrats agressius, sí, però que també hi existia una intel·lectualitat solvent, una creació artística poderosa i un empresariat innovador (i no sols els cavernícoles que finançaven l’anticatalanisme acomplexat).

Tot allò queda ara molt lluny. I l’ofici que Joan Bustos va estimar tant accelera la seua davallada per un pendent que acaba en un mur d’infàmia sobre el qual s’estavellarà inexorable. Però si algú vol conèixer (per a un llibre de rareses antigues o per a una tesi sobre els temps remots) com era un periodista quan no hi havia google i twitter, quan els mitjans acceptaven factures de sopars amb falsos conyacs del segle XIX, i, més encara, quan animaven els periodistes a estar uns dies fora de la redacció per veure si pescaven una bona història, faria bé a revisar els vídeos de Joan Bustos, les seues notícies, els reportatges… Perquè el món i la tecnologia i l’estructura dels mitjans han canviat molt, però el periodisme continua sent una cosa molt senzilla. Ho demostrava Joan, i és prou simple, segons ens va ensenyar a molts: va un i busca una història potent, l’elabora amb gràcia i la difon. Tan fàcil com això. Tan fàcil com ho feia Joan Bustos fa vint-i-cinc anys.

(Vídeo-homenatge de TV3 a Joan Bustos, de 1995)

 

Francesc Bayarri

 

La Companyia Austrohongaresa de Vapors acaba de sumar Tramvia a la Malva-rosa, de Manuel Vicent, al seu catàleg. Però la realitat, comprovada científicament, és que Manuel Vicent ja era austrohongarès des de molt jove. Com es deriva clarament d’una de les seues novel·les mediterrànies: León de ojos verdes.  L’adolescent protagonista de la novel·la –que se sembla molt al mateix autor, palm dalt o palm baix– estiuejava a l’hotel Voramar de Benicàssim, on es reunia la crema de l’alta societat del moment. Militars d’alta graduació, especuladors de diferents sectors i aristòcrates de missa diària. En arribar al Voramar el 1953, l’adolescent Manuel va trobar-se un equip de cinema rodant una pel·lícula. Així comença la novel·la, amb l’impacte que va causar al protagonista l’embolic de cables, focus, càmeres, tècnics de so i actrius entremig de cambrers atrafegats i d’estiuejadors ociosos.

El director d’aquella pel·lícula era el també valencià Luis García-Berlanga, però en la novel·la no se l’esmenta en cap moment. Manuel Vicent sí que dóna pistes suficients per a saber quin títol s’estava filmant: Novio a la vista, enregistrada el 1953 i estrenada l’any següent. L’acció de la pel·lícula transcorre el 1918, l’any del final de la Primera Guerra Mundial.

Com en tota la producció de Berlanga, la paraula austrohúngaro havia d’incloure’s en els diàlegs –no hi ha pel·lícula berlanguiana sense que algun personatge no diga austrohúngaro almenys una volta, vinga al cas o no vinga, que sovint no ve–. Però en Novio a la vista les coses varen arribar molt més lluny. El xiquet protagonista del film (l’actor era Jorge Vico) havia suspès l’examen final de Geografia de juny per no saber res de l’Imperi Austrohongarès, i havia de recuperar després l’estiu. Però en setembre no havia actualitzat el temari i va tornar a suspendre: no sabia que l’Imperi Austrohongarès havia desaparegut en acabar la Gran Guerra (en realitat la guerra va acabar dos mesos després, en novembre, per això no té cap importància artística).

L’amistat entre l’escriptor Manuel Vicent i el cineasta Luis García-Berlanga és posterior al 1953, i es va forjar quan aquests dos valencians universals vivien a Madrid. Segurament va ser allà on Berlanga va contar a Vicent que Brigitte Bardot havia acceptat inicialment protagonitzar Novio a la vista. Li ho havia proposat Berlanga durant el darrer festival de Cannes, on l’havia coneguda, sempre segons la versió de Berlanga (no demostrada científicament). La parisenca era una joveneta de 18 anys (ella sí que havia nascut en setembre) de qui ningú tenia la més remota notícia (la pel·lícula I Déu creà la dona és de 1956). En opinió de Berlanga (que no comparteix ningú més), el cineasta no pretenia lligar amb Brigitte oferint-li el seu primer paper important. Finalment, la Bardot no va incorporar-se al rodatge: havia d’acabar un compromís menor i el productor de Novio a la vista, Benito Perojo, no volgué esperar-la. Perojo va contractar una altra joveneta francesa, Josette Arno, que fa un paper magnífic. Berlanga sempre va lamentar no haver passat a la història com el descobridor cinematogràfic de Brigitte Bardot per culpa de la impaciència de Perojo, qui no va voler esperar una setmana (era només una setmana!) l’arribada d’aquella xica desconeguda.

En el film no, però en León de ojos verdes Manuel Vicent col·loca a Brigitte Bardot en l’argument. En la novel·la, la jove es passa tot el temps –hotel Voramar amunt, hotel Voramar avall– insistint al director de la pel·lícula per tal que li done un paper, per mínim que siga. El director la ignora absolutament, i al final la xica se’n torna a França, es casa amb Roger Vadim i protagonitza la pel·lícula I Déu creà la dona, dirigida per Vadim. L’aparició de la Bardot en aquell film, com se sap, va significar el final de la negra postguerra a Europa i l’inici d’un període de llum i de nova esperança per al continent.

Tot l’anterior és un relat austrohongarès, a la manera què Berlanga entenia l’univers austrohongarès: el protagonista de la novel·la –en aquest cas el mateix Berlanga– no aconsegueix el seu objectiu. Que no era un altre que descobrir Brigitte Bardot, casar-se amb ella, donar-li un paper protagonista i canviar la història d’Europa.

Molts anys després, en el llibre Viva Berlanga, Manuel Vicent va resumir així la seua visió del cineasta: “El talent de Berlanga radica en el caos i en això es nota que és valencià, més enllà de la llanda que dóna amb les paelles i el punt de l’arròs, que examina de prop posant-se les ulleres d’intel·lectual. Convertir el caos en inspiració: això és exactament el Mediterrani. Ser lliure dins de la confusió i donar aparença d’un excés quan s’està lligat a una disciplina fèrria. Aquesta ha estat la seua obra d’art”.

Ara fa vint-i cinc anys de la primera edició de Tramvia a la Malva-rosa. Un llibre que ja forma part de l’univers mental de tota una generació de valencians. La gran novel·la sobre la postguerra a la ciutat de València. Molts dels seus personatges –Vicentico Bola, la Xina, Juliette, Arsenio…– són part de l’imaginari de tota una generació lectora.

El quart de segle era una excusa excel·lent per publicar la traducció al valencià, signada per Miquel Alberola, d’un llibre tan important. I calia incorporar aquesta traducció al catàleg d’una editorial que homenatja en el seu nom el cineasta Luis García-Berlanga, la Companyia Austrohongaresa de Vapors. Una editorial que ha traduït fins al moment sis novel·les de Vicent Blasco Ibáñez, sobre qui Berlanga va rodar en 1997 un telefilm per a TVE titulat Blasco Ibáñez, la novela de su vida. En paraules del mateix Berlanga, pronunciades a propòsit d’aquella mini-sèrie, el cineasta tenia “mitificat” l’autor de La barraca entre altres coses per les “inclinacions perverses [de Blasco], en el sentit més noble de la paraula”.

Després d’haver editat en valencià les novel·les de Blasco Ibáñez (que va nàixer en 1867, l’any de la fundació de l’Imperi Austrohongarès), era coherent editar en valencià els títols de Manuel Vicent començant per Tramvia. Coherent dins d’una lògica austrohongaresa, s’entén. I això perquè el lloc on culmina tota la tensió narrativa de Tramvia, el punt exacte d’arribada d’aquest viatge iniciàtic del protagonista, no és la Malva-rosa en general, sinó un edifici molt concret d’aquest barri mariner de València. Aquells que tenen mala memòria farien bé de tornar a llegir el llibre, ara en la traducció valenciana, per a comprendre la lògica de tot: Manuel Vicent, García-Berlanga, Blasco Ibáñez… Una lògica austrohongaresa, òbviament. O, si es vol, per a poder comprendre definitivament les inclinacions perverses, “en el sentit més noble de la paraula”, que diria Berlanga, de la Companyia Austrohongaresa de Vapors.

[vc_row][vc_column][vc_column_text]

Francesc Bayarri (www.bayarri.info)

Informe provisional (que ningú m’ha demanat) sobre l’estat de Fontana Rosa (Menton, la Provença), el lloc on Vicent Blasco Ibáñez va viure els últims anys i on va morir el 28 de gener de 1928.

Després de la mort de Blasco, la seua família es va desentendre d’aquesta propietat. Durant decennis, els edificis i els jardins es varen anar deteriorant fins a extrems lamentables. La Segona Guerra Mundial tampoc va ajudar. En els anys setanta, la família Blasco-Ibáñez va començar a vendre a un especulador immobiliari. Precisament en el moment en què la Costa d’Atzur experimentava una explosió urbanística sense precedents. Una dècada més tard, el municipi de Menton va recuperar una part, i va començar una lentíssima rehabilitació. Pel camí, dues terceres parts de l’antiga propietat de Blasco es varen convertir en edificis, i la vila principal es trobava en completa ruïna. L’ajuntament va acabar per abatre aquestes runes, ja irrecuperables.

En resum, l’actual Fontana Rosa és una mínima part d’allò que fou. Tot l’esplendor s’ha perdut per dècades de desídia d’uns hereus que mai varen tindre interès pel lloc. Tot? Bé, els esforços d’algunes persones han evitat la desaparició absoluta: l’ajuntament de la localitat provençal i una associació local d’estudi i reivindicació de la figura de Blasco treballen per evitar la decadència absoluta. En peu resten l’entrada, un pòrtic semi-circular amb taulells ceràmics d’escenes del Quixot (manises fabricades a València fa cent anys!), l’antic aquari (semi-destruït), la sala de projeccions cinematogràfiques, la biblioteca i part dels jardins, amb bancs també de manises valencianes d’un valor immens.

Rehabilitar un espai d’aquesta singularitat resulta lent i car. El ceramista Jean Pierre Gaffarelli, ja desaparegut, va ser l’encarregat durant anys de reconstruir, el més fidelment possible, els taulells trencats o desapareguts dels bancs dels jardins i d’altres llocs. També s’està rehabilitant l’edifici que albergava la biblioteca, i una tercera part dels llibres i documents de Blasco podran recuperar-se i consultar-se.
L’Ajuntament de Menton organitza visites guiades el dilluns i el divendres a les 10 del matí. Una guia ben documentada explica amb rigor les dades bàsiques de Blasco i de la seua relació amb Menton. També el Cercle Blasco-Ibáñez organitza conferències i treballa per divulgar la figura de Blasco.

Cal matisar, tanmateix, dues idees errònies que es repeteixen per totes bandes. La primera és la condició d’exiliat de Blasco. En realitat, va adquirir Fontana Rosa en 1921 amb intenció d’instal·lar-se allí. En 1921 Blasco podia residir on ell escollira. De fet, en aquell any la ciutat de València estava governada pels blasquistes (Ricardo Samper era l’alcalde), i en maig Blasco va realitzar la seua darrera visita a València (on va suportar estoicament tota una setmana d’homenatges excessius, molt del gust valencià). El colp d’estat de Primo de Rivera va produir-se en 1923. A partir de 1925, Blasco sí que va convertir-se en una mena de portaveu dels exiliats anti borbònics.

La segona matisació és que Blasco no va ordenar construir la vila principal de Fontana Rosa. Encara que sí els jardins d’ambient valencià, i una sèrie d’edificis adjacents. La vila va ser impulsada per un enginyer alemany. Durant la Gran Guerra, França va confiscar totes les propietats dels alemanys en territori francès. En acabar la guerra, l’alcalde de Menton, Louis Fontana, d’origen genovès, va oferir a l’escriptor comprar aquella parcel·la. Així és com va aterrar Blasco per Menton. En aquell moment, el valencià s’havia convertit en multimilionari gràcies a la traducció anglesa de la novel·la ‘Els quatre geners de l’Apocalipsi’, i als inicis del cinema. Hollywood va començar a pagar-li fortunes pels drets de les seues obres.

En resum, una visita recomanable. Això sí, en els horaris en què està oberta Fontana Rosa. Per cert, la frontera italiana es troba a un quilòmetre, un passeig agradable per la vora de la mar.

.
[/vc_column_text][/vc_column][/vc_row]