Francesc Bayarri

 

El verb morir no és fàcil de conjugar. Cal acudir a La Flexió Verbal d’Enric Valor per tal de no equivocar-se. No sovintegen les frases que comencen amb un «jo muir». I no s’escolta dir: «Quan nosaltres vàrem morir…». Tampoc no sovinteja el verb sotaiguar. Hem de tornar a La Flexió per a no errar. Se sotaigua quan s’inunda un camp mentre s’està regant el del costat.

Un miler de persones ens vàrem aplegar al Claustre de la Universitat de València el divendres 14 de gener [del 2000] per a donar l’últim adéu a Enric Valor. Plovia intensament a la ciutat, mentre que a la serra d’Aitana, com va recordar l’editora Rosa Serrano, estava nevant. Valor havia conjugat el verb morir el dia anterior. I a l’edifici universitari, la pluja que queia amb força sobre el pati començava a sotaiguar les galeries del Claustre.

Un miler de persones no en són moltes. Més prompte, és una xifra reduïda.

Valor era l’última de les persones-pont entre la Segona República i l’actual democràcia. Persones que varen mantindre encesa la flama de la dignitat valencianista sota les condicions duríssimes d’una dictadura que semblava eterna.

En morir Manuel Sanchis Guarner (1981), els hereus morals d’aquella dictadura mostraren la seua veritable imatge. En lloc de reconéixer la vida i l’obra d’un intel·lectual enamorat de la seua terra, embrutaren amb insults els murs del cementeri.

Ara sembla que la batalla de València s’ha acabat. Aquesta pau no ha estat suficient perquè la Generalitat enviara una representació destacada al soterrar de Valor, però resulta evident el consens social expressat aquests dies al voltant de la seua figura.

Un miler de persones no en són moltes. Però suficients per a silenciar amb aplaudiments la pluja que trencava la vesprada gelada (nevava a l’Aitana, senyor Valor) del divendres 14 de gener.

Cal ara articular aquests aplaudiments per tal que sotaigüen (en temps present, segons La Flexió Verbal) d’emoció un nombre molt major de valencianes i valencians.

[Text publicat en El Punt en gener del 2000. Fotografia de Miguel Lorenzo]

Francesc Bayarri

 

Com sabem des de l’examen de la Selectivitat, Rousseau figura en l’equip ideal de la Champions del Pensament. Llegint la seua biografia (la de Jean Guéhenno és excel·lent!), cal ubicar-lo també entre els personatges més tocats de l’ala.

El seu problema raïa en una dolència que ni li diagnosticaren ni li tractaren convenientment. La medicina no havia arribat encara a la solució. Es tracta d’una retenció d’orina, que li provocava infeccions, dolors de cap, vòmits…

No és cap broma. En realitat, va ser una enorme tragèdia per al pobre Jean-Jacques. I un fet que explica, en gran part, la seua progressiva marginació d’una vida social d’èxit. De la vida que podria haver tingut: triomfador als millors salons aristocràtics del París del XVIII.

Quan pixava, no acabava de buidar per complet la bufeta. Ho conta amb detall Guéhenno. A banda de les infeccions i d’altres molèsties, havia de visitar contínuament el lavabo. Així no es pot gallejar entre els brillantíssims filòsofs i artistes del segle de la Il·lustració!

I ausades que podia haver-ho fet! Algú que arranca el seu ‘Contracte social’ així: «L’home naix lliure, però per tot arreu es troba encadenat», ha de figurar en la Champions. Sense discussió.

A poc a poc, la marginació va percebre-la com una humiliació. I va anar generant un odi contra ‘la societat’, entesa ací com l’aristocràcia dominant. Però culta, sí, que s’envoltava d’artistes i de pensadors. També, contra la ciència i l’art que ells representaven. Les lleis que imposaven, la seua política.

Un dia de 1749, quan anava a visitar Diderot a la presó (encara eren amics!), va llegir en el ‘Mercure de France’ el concurs convocat per l’Acadèmia de Dijon. Calia respondre «si el progrés de les ciències i de les arts ha contribuït a corrompre o a depurar els costums».

Rousseau, òbviament, va dir que a corrompre (eficaçment argumentat). I, sorprenentment, Dijon el va premiar. Així (havíem entrat ja en el 1750) va nàixer el filòsof. Tenia 37 anys. I va desenvolupar un pensament revolucionari: La societat (amb les seues normes mentideres), la cultura, l’art… consagraven la desigualtat i provocaven la infelicitat. Calia recuperar l’home que hi ha per sota de tots aquests artificis. Una mica salvatge, sí, però feliç, pacífic i solidari.

També va sembrar la idea de ‘poble’ com a subjecte polític. Una llavor explosiva: esclataria el 1789 –11 anys després haver mort Rousseau– i guillotinaria més de 16.000 persones. (Apunt innecessari: Jean-Jacques sols pensava, i no hauria decapitat una mosca).

Com és natural, el malalt i humiliat Jean-Jacques va patir censura, persecució, insults… i molta soledat a causa d’aquestes idees. Va perdre els amics, les aristòcrates que el protegien, els ingressos regulars que li arribaven…

(Nota: va tindre cinc fills amb Thérèse Levasseur, amb qui mai es va casar, i a la qual mantenia semi-amagada de ‘la societat’. Als cinc fills els va abandonar en orfenats. I encara així Jean-Jacques va tindre la barra d’escriure l’Émile: un tractat sobre l’educació dels adolescents!)

La meua ucronia preferida és justament aquesta: ¿Què hauria passat si Rousseau haguera orinat normalment? ¿I haguera triomfat, tot presumit i fatxenda, entre l’aristocràcia de París? ¿I no haguera carregat contra els triomfadors perquè ell en formava part? ¿I el poble no s’haguera cregut protagonista de la política? ¿I la Revolució Francesa no haguera existit? ¿I no tinguérem ara una Declaració Universal dels Drets de l’Home?

Uf! Estic suant i tot! Unes gotes d’orina retingudes varen desencadenar la major revolució de la Història, i ara vivim les conseqüències! Ho deixe ací: vaig a refredar un vermut artesanal de Xaló. Encara sort que hi ha bodeguers amb estima pel treball ben fet! Pacient i afectuós.

Francesc Bayarri

Manuel Vicent (que hui, 10 de març del 2021, compleix 85 anys) també va emigrar a Madrid. Però en avió. No portant una maleta de cartó amb cordells esfilagarsats, per col·locar-la al sostre d’un autobús polsegós o als peus del banc de tercera d’un vagó impuntual de fusta. A més, l’hostessa del vol Eivissa-València-Madrid era filla d’un marquès. La futura marquesa va vomitar prop del futur escriptor. En acabant, ella mateix va fabricar cucurutxos amb pàgines de l’ABC, i allí Vicent va «dipositar» la llet merengada que havia pres a l’aeroport de València, «que tenía el aire de un merendero en medio de la huerta, con tres palmeras, unos cañizos y aquella parra de moscatel que daba sombra a una terraza». Aquell ABC del 1960 titulava: «Kruschev se encara con la delegación española porque no le aplaude”. Manuel Vicent tenia 24 anys.

Certament, l’autor de Tramvia a la Malva-rosa va establir-se molt jove a Madrid. Però quan calia estar ací, hi estava. Dies després de l’atemptat terrorista contra Joan Fuster, va escriure: «Esta vez no se trataba de un artefacto de fabricación casera, sino de algunos kilos de Goma 2 distribuidos en las rejas y programados aviesamente para que estallaran con un minuto de intervalo, con el propósito de cazar al escritor. Todo muy profesional. Flaco, irónico, inteligente, volteriano de café, educado en la socarronería arrocera, trabaja en la soledad de la mesa-camilla con las pestañas abrasadas por las dioptrías, y sin levantarse del sillón frailero ha despertado la conciencia de un pueblo en un circuito cultural. Pero también ha destapado odios como de rosario de la aurora. Por supuesto los que le han colocado las bombas en la ventana no han leído un solo libro suyo. Los partidarios de Joan Fuster se mueven por las ideas. Los enemigos de Joan Fuster han comenzado a trabajar con Goma 2. Este es el debate planteado en el País Valenciano. Aproximadamente lo de siempre. Después de tantos años de transición no hay más remedio que empezar de nuevo por la primera lección: el séptimo, no matar. Aunque el contrario sea más inteligente que tú».

Manuel Vicent ha exercit de mediterrani en les novel·les i en les columnes, perfumades per vents salobres. Molts escenaris narratius són valencians: la Vilavella on va nàixer, el Benicàssim de l’hotel Voramar, la València dels anys cinquanta, la Dénia dels noranta…

A Madrid va animar per dècades la tertúlia Tirant lo Blanc, on dinaven –i tots parlaven de futbol en valencià, tret de García-Berlanga, que opinava sobre el 4-3-3 en castellà– pintors, poetes, cineastes, periodistes…..

De Berlanga, de qui ara celebrem el centenari, va escriure: «El talent de Berlanga radica en el caos i en això es nota que és valencià, més enllà de la llanda que dóna amb les paelles i el punt de l’arròs, que examina de prop posant-se les ulleres d’intel·lectual».

Realment, Manuel Vicent mai se n’ha anat. Sempre està ací. Quan l’Austrohongaresa li va proposar editar la traducció al valencià de Tramvia a la Malva-rosa, tot varen ser facilitats. (Una traducció de Miquel Alberola).

En resum: Felicitats, mestre!

[En la imatge, les meues germanes (Eugènia i Ana) amb Manuel Vicent en una fotografia del Flaco García Poveda de l’any 1994.]

Francesc Bayarri

 

Benvolgut senyor Casper, no tinc bones notícies per a vosté. Els periòdics al complet (i les ràdios i les televisions) no estan preocupant-se de la seua imatge amb el zel que cabria esperar. És més, han arribat a qualificar la seua activitat professional com de mafiosa. Tampoc amaguen –trencant la cortesia habitual– que vosté s’ha dedicat els darrers anys a segrestar, a robar i a traficar amb cocaïna. Potser vosté sap més del tema que els periodistes. I podrà jutjar amb coneixement de causa si les informacions es corresponen a la realitat o si, per contra, es tracta de l’habitual conspiració dels mitjans, la policia i els jutges per tal de destruir la imatge d’un bon pare de família (vosté té tres filles: salude-les de la meua part) per motius tan baixos com l’odi polític o el càlcul electoralista. Francament, jo no puc aportar una visió documentada sobre el seu cas perquè m’agafa la cosa de lluny. Però em sorprén un canvi tan radical dels criteris de l’ofici del periodisme.

Desconec si vosté, senyor Casper, s’ha fixat en l’absència de les paraules “presumpte” i “suposat” en les notícies. Tampoc sé si ha pogut veure ja en la presó les imatges que ha distribuït la pròpia policia, on se’l veu de genolls, en calçotets, i una samarreta no molt elegant (perdone el comentari) en el moment just de la detenció. No sé quina opinió li mereix, senyor Casper, aquesta circumstància (en el cas que tinga televisor a la cel·la), però a mi, si li he de ser sincer, m’ha resultat desconcertant en una època on la premsa espanyola destaca per la seua cura amb els drets a la pròpia imatge i la presumpció d’innocència dels imputats. Una premsa que excel·leix, per contra, en la denúncia de les conspiracions i els excessos dels policies, dels fiscals i dels jutges.

Senyor Casper, m’he permés repassar la seua trajectòria i he de dir-li que no crec que vosté siga allò que es diu un exemple per a la nostra joventut. Sense ànim d’ofendre’l, hi ha capítols en la seua biografia que no resulten edificants. Crec que des de jove hauria d’haver triat un altre camí. Podia haver acabat una carrera universitària i haver ampliat estudis en l’estranger. No tinc cap dubte que allà a Buniel, el seu poblet de Burgos, així li ho deien quan tornava vosté a casa els caps de setmana més tard de les onze de la nit. O hauria pogut provar sort amb el teatre del Barroc, i tindre sempre les maletes preparades per a partir de gira per tot Europa representant els clàssics. O haver estudiat altes finances, i idiomes (mira que són importants, i mai no es cansarem de repetir-ho, els pares), i ara podria violar una cambrera, i tot el seu país s’alçaria indignat pel tracte rebut. Vull dir pel tracte rebut pel violador, no per la víctima. En canvi, ací està vosté, en calçotets (i, disculpe novament, amb una samarreta horrorosa) i de genolls, segons les imatges distribuïdes per la pròpia policia. Potser m’he despistat, però no he escoltat un sol jurista de prestigi, ni un sol analista polític, ni una sola organització cívica… comentar que potser la dignitat humana és de tots els humans, independentment del sector de l’economia en què actuen. Tampoc he escoltat res sobre el secret del sumari, que amb tant de zel es guarda quan es tracta de persones principals. El mateix dia de la detenció ja teníem imatges dels cotxes, els diners, les armes de foc, la droga… decomissats per la policia. Potser, fins i tot, abans que el mateix jutge encarregat del cas haja vist, en persona, el material.

Li he de dir, Casper, que el seu intent d’introduir-se en el món de l’art contemporani va ser una bona idea. Però s’allunyava de la tradició en el sector. En realitat, més que introduir-se en les delícies de l’art, vosté es va introduir en la casa de la milionària Esther Koplowitz per a furtar-li 17 quadres. I no vinga ara amb el conte aquell de robar als rics per a donar als pobles. Resulta difícil creure-ho en ple segle XXI. I encara que fóra així, no importa: és una idea obsoleta. La moda més actual es fonamenta en furtar als pobres per a finançar campanyes electorals. Més lectures, Casper. I menys futbol i programes de la teleporqueria.

Però jo li escric perquè no tinc bones notícies, com li deia. Tal com jo ho veig, a vosté i als 21 mercenaris –com els qualifica la premsa; jo no tinc el gust i per això no opine– de la seua banda mafiosa (paraula dels periodistes) els van a jutjar amb una rapidesa que serà l’admiració d’Europa. Res de processos llargs i complexos, com els habituals en els jutjats de Castelló [cas Fabra], i amb recursos ací i allà, o tribunals que no saben si són competents o si són incompetents. Això és per a altres sectors de l’economia. I el seu advocat que no vinga ara amb interpretacions garantistes de les normes processals: una banda que roba a les bandes de narcotraficants put (des de tan lluny com jo li escric) a molts anys de presó. Des del mateix moment que la policia entra càmera al muscle a enregistrar els calçotets del líder. A més, siguem seriosos, la tècnica de tallar un dit a un ostatge –amb una astral, per a súmmum!– resulta estèticament controvertida hui en dia.

Mire Casper, no espere una absolució. La gent subalterna (com vosté i com jo: encara que no tots estem en el sector de la droga) no podem esgrimir més que eximents passades de moda, com aquelles de la legítima defensa i de la bogeria. Però mai ens aplicaran l’últim crit en eximents: la d’haver guanyat unes eleccions. Ni ací ni a Itàlia, que és d’on ve el nostre Dret, els dels juristes de l’època clàssica, els Scévola, Papiniano o Pomponio. Que deuen estar passant-ho malament aquests dies en les seues tombes, els pobres.

Ai, Casper, Casper. Vaja demanant un vídeo en la presó, que tindrà temps de mirar el catàleg complet de la Century Fox. Per cert, li recomane d’aquesta casa tan nomenada Tales of Manhattan, de Julien Duvivier. És de l’any 42 i en blanc i negre. No se l’ha de perdre. Allà apareix el personatge (genial Edward G. Robinson!: quin artistàs!) d’un advocat arruïnat. Quan li pregunten per què va caure en la misèria, ell respon, molt digne: “Perquè defensava clients que no robaven la suficient quantitat per a resultar absolts”.

Sí Casper, sí. Havia d’haver-se format vosté culturalment, però va preferir la vida fàcil. No vulga ara demanar els seus drets fonamentals, la seua imatge, la presumpció d’innocència, del secret del sumari. Només li faltaria dir que tot s’explica per una conspiració política de jutges i policies per a guanyar les properes eleccions. Vosté és carn de presó, de secció de successos i d’acudits fàcils.

De fet, no sé perquè continue escrivint-li, Casper. Haver guanyat unes eleccions! I tindria secret de sumari, garanties processals, tertulians al seu favor, debat públic amb defensors d’allò indefensable, equidistància moral, condemnes mínimes i beneficis penitenciaris. És que actueu sense pensar, home!

(Text escrit el 2011, quan Casper va ser detingut i començaven a tramitar-se els primers casos de corrpció del PP. Els tribunals varen condemnar Casper a 89 anys de presó. Ha mort en febrer del 2021)

Francesc Bayarri

 

Tal dia com hui (29 de gener) va nàixer a València Vicent Blasco Ibáñez. El mateix any (1867) de l’acord entre Viena i Budapest per a crear l’Imperi Austrohongarès. Aparentment, dos fets desconnectats. Però les vides de Blasco i de l’Imperi varen creuar-se sovint.

Blasco va aconseguir el seu major èxit internacional (número 1 en vendes als EUA, dos pel·lícules de Hollywood…) amb Els quatre genets de l’Apocalipsi, novel·la sobre la Primera Guerra Mundial, el conflicte que va acabar amb l’Imperi Austrohongarès. El novel·lista era fervent partidari de França i d’Anglaterra, i, per tant, enemic d’Àustria-Hongria i d’Alemanya. També va combatre durant tota la vida la monarquia borbònica. Una dinastia (els Borbons) que en temps de Blasco estava barrejada amb els austrohongaresos: de fet, qui regnava durant l’activitat política de Blasco era Maria Cristina d’Habsburg-Lorena, l’arxiduquessa que va exercir la regència entre 1885 i 1902 (per la minoria d’edat d’Alfons XIII). Maria Cristina, nascuda a l’Imperi Austrohongarès (realment uns pocs anys abans de l’acord entre Viena i Budapest), era cosina del mateix emperador Francesc Josep I, l’home de Sissi. L’hereu de la dinastia Habsburg. L’emperador a qui havia de succeir el seu cosí Francesc Ferran, però aquest va morir assassinat a Sarajevo (tot va encaixant) a mans del jove nacionalista serbo-bosni Gavrilo Princip. També es va carregar la dona de Francesc Ferran, Sofia. Era 1914. Un magnicidi que va originar la Primera Guerra Mundial, i amb ella, l’argument i els personatges de la novel·la Els quatre genets de l’Apocalipsi, la consagració de Blasco Ibáñez.

Però al marge de les ideologies (la de Blasco molt allunyada d’Àustria-Hongria), el novel·lista està connectat a un austro-hongarès molt especial: Javier Goerlich, l’arquitecte fill de l’últim cònsol de l’Imperi Austrohongarès a València. El cònsol es deia, en realitat, Franz Görlich Kuhnel (sense la ‘e’ afegida als seus descendents). Havia nascut el 1853 al nord de l’Imperi, a Velenice (en aquell moment Wellnitz, i ara a la República Txeca). Era un comerciant que va muntar a València el Basar Viena. El basar oferia llànties, cristalleria bohèmia, ceràmica, atifells de decoració… en el desaparegut carrer de Saragossa (ara integrat a la plaça de la Reina), al passatge després dit Giner (perquè el basar va passar a dir-se Giner), que connecta amb la plaça del Miracle del Mocadoret.

Javier Goerlich va ser l’arquitecte a qui l’Ajuntament de València va encomanar durant la Segona República el disseny d’un mausoleu per a les despulles de Blasco Ibáñez (mort a Menton el 1928), retornades a València el 1933. El mausoleu s’havia d’ubicar a un espai adjunt del cementeri general, i havia d’albergar el sarcòfag construït per l’escultor Mariano Benlliure, un gran amic de Blasco. La guerra civil i el franquisme varen frustrar la idea.

Doncs bé: Franz Görlich era amic de la família de Luis García-Berlanga. I el cineasta encara el va conèixer quan era un xiquet. I en cada pel·lícula de Berlanga hi ha alguna referència a l’Imperi, com és sabut. Una mania berlanguiana que dóna nom a la Companyia Austrohongaresa de Vapors, on s’estan editant traduïdes al valencià les principals novel·les de Blasco Ibáñez (com ‘Els quatre genets’).

[Un poc extens, però encaixa, no sé si m’he explicat. Ah!, per cert, un besnét de Görlich és ara el cònsol d’Hongria a València].

Francesc Bayarri

 

Hui (27-I-2021) fa 76 anys de l’alliberament del camp de concentració d’Auschwitz, i molta gent està opinant sobre el tema. Sovint, simplement per dir “jo també hi ha estat”. Altres, per expressar, amb sinceritat, idees i respecte. Sí, jo també he visitat Auschwitz (sud de Polònia). Fa un parell d’anys. Amb Virgi Contreras. Tement-nos el pitjor: a l’hotel asseguraven que s’havia de contractar, sí o sí, una visita guiada. Que no s’hi podia entrar “per lliure”.

Vaig consultar amb Guillem Calaforra, qui ha viscut a Cracòvia alguns anys i ha visitat el camp en cinc ocasions, sense guies ni impediments. Tots vàrem témer el pitjor: que finalment Auschwitz s’haguera convertit en l’Eurodisney dels camps de concentració.

L’extrema massificació no és nova. I el negoci de les visites guiades sembla crèixer imparable. Tot feia pensar en adolescents fent-se selfies i pujant-los a Instagram entre crits i rialles. Sorprenentment, res d’això s’hi va produir. En el nostre grup, la gent estava commoguda (més d’un adolescent no pogué evitar llàgrimes i expressar gestos de ràbia). Les preguntes varen ser adients i el silenci (gràcies als micros/auriculars) emocionant.

L’ona de banalització avança desbocada, i la ruta dels camps de concentració està plenament incorporada a l’oferta turística. Els mitjans de comunicació, la publicitat, el cinema, les xarxes… fan un paper demolidor. Però visitar Auschwitz-Birkenau, o Mauthausen-Gusen, o Jasenovac, no té per què resultar sempre sospitós. Això sí, cal parar-se a pensar abans. I entrar allà amb por. No sols per la realitat del que va ocórrer. O per la possibilitat d’una repetició. També perquè cal pensar que aquell mecanisme per a industrialitzar la mort el varen dissenyar i fer servir éssers humans que vint anys abans, o vint anys després, en un context diferent, haurien pogut ser docents a un institut de Secundària, o periodistes esportius, o treballadors de l’hostaleria, o violinistes d’una orquestra regional.

Com les persones que ara contracten des dels hotels una visita guiada a Auschwitz.

[Nota: Sí que hi ha visites per lliure, però amb places limitades, precisament per evitar multituds descontrolades per allà (almenys, així era fa dos anys: caldria reconfirmar-ho en el web del camp)].