Francesc Bayarri

 

Twitter, Facebook i Instagram han suspès els comptes de Donald Trump, entre l’aplaudiment progressista mundial. D’igual manera que la política és massa important com per deixar-la en mans dels polítics, la llibertat d’expressió no l’hauríem de deixar en mans dels grans empresaris.

El debat es va revifar a França recentment després l’assassinat d’un professor de Secundària a mans d’islamistes. Samuel Paty va ser decapitat en octubre per un islamista per haver mostrat a la classe una caricatura de Mahoma del setmanari ‘Charlie Hebdo’. El crim va estar precedit per un allau de tuits amenaçadors contra Paty.

Davant la impossibilitat de posar policia (i jutges) darrere de cada compte social, molts experts francesos varen proposar una autoregulació per part dels gestors de les xarxes: elaborar programació per a detectar informàticament missatges d’odi i incitació a la violència.

Caldrà explorar aquesta via, però no sense advertir dels perills: a la llarga, les prohibicions ampliaran el radi i estrenyeran la crítica política. Per això, els propietaris d’un compte censurat haurien de poder apel·lar a una instància pública. És cert que les xarxes socials són empreses privades amb dret d’admissió. I que en acceptar les seues condicions els usuaris quedem en les seues mans. Però la importància que han adquirit en el debat públic justifica un control del seu funcionament. Una empresa privada de telefonia no pot negar el servei a un client pel color de la seua pell o per les seues idees polítiques. Una discoteca (ho hem vist) no pot equiparar el dret d’admissió al racisme. Una xarxa social ha d’establir mecanismes interns de detecció de missatges d’odi, però caldrà una instància externa (pública), on poder recórrer també quasi automàticament en cas de cancel·lació d’un compte.

Algunes plataformes, sí, han creat comissions independents per analitzar el problema, però elaboraran criteris generals, no entraran a analitzar tuit per tuit. A més, es tracta de comitès els membres dels quals elegeix la pròpia plataforma. Cal una instància pública externa.

Donald Trump va convidar els seus partidaris a manifestar-se davant del Capitoli, no va incitar a assaltar-lo (una altra cosa és que tampoc ho haguera condemnat mentre s’estava produïnt). Uns milers d’extremistes de dreta (nazis entre ells: amb simbologia clara) varen cometre un delicte molt greu, però no Trump. Sobre els assaltants haurà de caure tot el pes de la llei. Hi hagué quatre morts: tot això no és l’àmbit de la llibertat d’expressió.

Trump difon mentides sobre els resultats electorals, però també hi ha gent que creu que la Terra és plana. Tampoc destaca per la seua simpatia, humilitat o intel·ligència, però la democràcia no és el concurs de Miss Món.

Importants cadenes de televisió varen tallar una intervenció de Trump la nit electoral perquè deia mentides (si cada polític que diu mentides…!!!) Si varen censurar una intervenció de l’home més poderós del món, què no faran amb mortals anònims i indefensos?

En temps de Richard Nixon les coses varen discórrer d’una manera molt diferent. Nixon mentia en dir que desconeixia el cas Watergate (una operació que implicava instàncies de l’Estat per a sabotejar massivament la campanya electoral del Partit Demòcrata per a les eleccions del 1972), però cap mitjà li va tallar la paraula. Els grans diaris (sobre tot el Washington Post, però també el New York Times) varen excel·lir investigant el cas i demostrant que el president no deia la veritat. Però en cap cas varen deixar de publicar la versió (falsa, hipòcrita, amenaçadora sovint, ridícula, superba…) de Richard Nixon, qui va haver de dimitir finalment el 9 d’agost del 1974.

Sovint ens alegrem que Twitter o Facebook tanquen comptes d’islamistes (sense un control judicial que confirme o no la decisió), perquè nosaltres no som islamistes. L’esquerra internacional celebra ara la censura a Trump (perquè nosaltres no som presidents dels EUA). Un dia ens tancaran els nostres comptes (o silenciaran un tuit pujadet de to polític) i no hi haurà ningú per a protestar.

Mai hauria cregut que escriuria una cosa favorable a Trump, però: Twitter, Facebook, Instagram… torneu a activar el compte d’aquest home!!!

 

 

Francesc Bayarri

 

La segona meitat del segle XX va viure una guerra d’idees com mai abans s’havia vist. Les nacions d’Europa varen participar, en proporció a la seua potència i la seua tradició cultural, en nombroses batalles del pensament, de l’art i de la ciència (eficaces armes de propaganda) durant la segona meitat del segle, una vegada callats els canons i els fusells que havien assolat el continent els cinquanta anys anteriors. En la nova contesa, des de cadascuna de les nacions, grups i individus varen contribuir amb idees, música, literatura, avanços tècnics i científics… al remolí intel·lectual del segle. Potser amb la sola excepció de dos països insignificants, d’extensió física semblant. L’un, situat a la Mediterrània occidental; l’altre, banyat per la mar Adriàtica. El País Valencià i Albània.

Les tropes franquistes varen conquerir les darreres ciutats valencianes en mans republicanes a finals de març del 1939. A Alacant, l’última ciutat a caure, les tropes franquistes varen entrar el 30 de març comandades pel general feixista italià Gastone Gambara. El 7 d’abril (8 dies després!), les tropes feixistes de Benito Mussolini varen envair Albània. Començava també per al país balcànic un període d’extrema violència.

La història posterior és sabuda. El País Valencià va viure un període d’aïllament cultural. Amb la classe intel·lectual assassinada, exiliada, en presó o depurada. Per la seua banda, acabats els combats de la Segona Guerra Mundial, Albània va caure del costat de l’òrbita estalinista. Però el 1960 el seu aïllament va adquirir una dimensió descomunal en trencar les relacions amb la Unió Soviètica i altres països de l’òrbita comunista. El dictador albanès, Enver Hoxa, mantenia la ideologia comunista, que isolava el país d’Occident, però renegava de l’URSS, circumstància que el deixava enmig del no-res.

Per això, sorprén tant que en els anys seixanta, en un país dràsticament incomunicat, i en uns temps sense connexions electròniques que pal·liaren la separació, hi arribara per fi un senyal de vida després de la deflagració. Un far solitari enmig de la boira i la nit, en un país pobre en extrem, de terres difícils i un desenvolupament humà comparable al de les zones més pobres del planeta. Un senyal, a més a més, d’una potència tal que va projectar-se des de Tirana a la resta d’Europa. Allà, un jove Ismaïl Kadaré va publicar, el 1963, a la insultant edat de 27 anys, una de les millors novel·les de tot el segle XX: El general de l’exèrcit mort. Una obra plena d’imatges suggeridores, escrita amb una solvència impròpia d’un debutant de 27 anys i, sobretot, en un país tancat amb pany i clau a tota influència, i marcat a foc per la censura i la por. Bé és cert que el jove Kadaré havia viscut uns anys al Moscou dels primers anys sense Stalin, però allà era difícil impregnar-se dels principals corrents culturals de l’època.

D’aquella invasió feixista d’Albània (a la qual, per cert, Gambara es va apuntar a partir del 1941) naix la història de la novel·la de Kadaré. El llibre explica que en els anys seixanta, els governs d’Itàlia i Albània varen signar un acord que permetia els italians recuperar els cossos dels soldats caiguts durant la guerra, acabada vint anys abans. Un general italià que no va fer la guerra d’Albània i un prelat italià que sí que va acompanyar les tropes feixistes (i que parla albanès) hi viatgen per a localitzar i desenterrar (els treballs manuals els realitzen albanesos pagats per Itàlia) milers de cossos de soldats i d’oficials morts.

El pes de culpa, l’orgull militar que va fonent-se, el pas del temps, l’odi ancestral entre les nacions, l’absurd de la guerra… van modulant el caràcter del general italià, inicialment marcial i superb, però que, a poc a poc, al compàs de dos anys extenuants visitant muntanyes d’un vent glacial que talla la pell o de valls inundades de fang, cau en depressions i malsons cada volta més terrorífics. Tants cadàvers desenterrats, tants esquelets ficats en fundes de niló (tot un exèrcit mort) el van descendint a l’abisme. Fins a l’extrem de dir: “Els darrers temps m’ocorre una cosa estranya. Quan veig algú, maquinalment em pose a eliminar-li els seus cabells, després les seues galtes, els seus ulls… com una cosa inútil, com un obstacle que m’impedeix penetrar en la seua essència, i m’imagine el seu cap sols com un crani i les seues dents (els únics detalls duradors). Em compreneu? Tinc la impressió d’haver-me introduït en el regne del calci”.

[A Albània, l’heroi nacional és Gjergj Skanderbeg, qui va lluitar contra els turcs durant molts anys, i que va morir el 1468. Encara que els historiadors no han trobat dades definitives, potser les despulles de la seua esposa, Donika, i d’almenys un dels seus néts, descansen al monestir de la Trinitat de València, la ciutat on varen arribar, en vida, després de la mort de Gjergj, i d’una estada a Nàpols].

He rellegit en aquest Nadal la novel·la immensa d’Ismaïl Kadaré que un Nadal molt llunyà (1988) va regalar-me el meu amic Josep Manuel Ibáñez (Xusco), tal com figura anotat a mà en la primera pàgina de l’exemplar que guarde com un tresor. És la demostració científica que entre la boira més espessa (en aquest cas, l’albanesa) pot obrir-se camí la llum (com entre nosaltres hi hagué el centelleig de Fuster). És una recomanació seriosa: llegir (o rellegir) El general de l’exèrcit mort. I després, si el virus passa, visitar el monestir de la Trinitat de València, i meditar uns minuts davant la tomba de la família Skanderbeg (que dóna nom a la plaça principal de Tirana i és un dels escenaris fugaços de la novel·la).

[Si un dia sóc acusat de fer recomanacions tòpiques, confie que em defensareu.]

 

Francesc Bayarri

 

A l’edat de 24 anys vaig treballar en una emissora anomenada Radiocadena Española. Havia de presentar (i redactar les notícies, produir les entrevistes el dia anterior, seleccionar la música…) un programa que entrava en antena a les 6 del matí. En general, hi arribava una mitja hora abans a l’emissora. Com que no hi havia ningú (ni guarda de seguretat!), obria amb la meua clau. Començava tallant el roll interminable de paper que els teletips havien anat abocant durant la matinada, i que s’escampava pel terra com una serpent verinosa; seleccionava les notícies que creia més importants i les ordenava per a arrancar el programa amb l’última hora de l’actualitat.

També escodrinyava la discoteca i escollia músiques per a emetre-les al llarg de les dues hores que durava l’espai radiofònic (a les 8 entrava Luis de Benito amb ‘España a las 8’, un magnífic informatiu que irrompia com un tir per la mateixa freqüència d’ona mitjana).

Deu minuts abans de les 6 hi arribava el tècnic de so. A continuació, una dona de la neteja que, amorosament, m’entrava a l’estudi, quan ja estàvem en antena, un cafè i un croissant del bar del cantó, que tot just acabava d’obrir. Quan alguna nit anava al cinema o al teatre, o a sopar o de festa, em resultava més còmode fer cap directament a l’emissora (a les 2 o les 3 de la matinada), i dormir un parell d’hores, escampat sobre un sofà situat a l’entrada, que tornar en moto a ma casa d’Almàssera, despertar la família amb sorolls i llums, i refer tot seguit el mateix camí de tornada. Era l’any 1985.

Després d’aquesta breu introducció, allò que volia evocar era la discoteca d’aquella emissora. Radiocadena era de titularitat pública (dins de la corporació RTVE, amb RNE i TVE) i s’havia format integrant a poc a poc, durant el franquisme, emissores locals disperses, algunes promogudes pels ajuntaments i d’altres d’inspiració parroquial. La discoteca resultant havia heretat els arxius de totes elles. Els anys huitanta, uns nous directius nomenats pel PSOE gestionaven la casa. Jordi García Candau des de Madrid i Amadeu Fabregat des de València. Des d’allà s’emetia el llegendari programa ‘De dalt a baix’, pioner de la ràdio en valencià, que presentava Toni Mestre, de qui vaig fer-me amic. També Joan Monleón feia un programa i em regalava entrades per als espectacles inclassificables que muntava pels teatres de la ciutat.

Sols els més vells deuen recordar que en aquella dècada els discos grans de vinil, els LP, rodaven a 33 revolucions per minut. I els ‘singles’, a 45 revolucions. Però ni els més vells entre els més vells saben que anteriorment hi hagué discos que giraven a 78 revolucions. Uns discos pesats, fabricats amb un material fràgil, que havien dominat el mercat planetari en els temps dels gramòfons, aquells aparells majestuosos que mai no faltaven en les pel·lícules del Hollywood més distingit, on els personatges masculins vestien fracs i esmòquings, i es mataven amb elegants revòlvers d’empunyadures de nacre.

La discoteca de Radiocadena desava discos de 78 RPM que ningú feia servir el 1985: era una música que sonava com en sordina. Molts d’aquells discos lluïen una etiqueta inquietant. Vaig preguntar a una locutora que portava allà des de la nit dels temps, i va explicar-me amb la seua veu musical de dicció perfecta que allò era la marca de la censura. De colp, se m’obria un catàleg complet de la música prohibida pel franquisme en les seues diferents etapes. De tant en tant m’entretenia (no a primera hora, quan tot anava contra el rellotge) repassant el nivell d’estupidesa dels censors d’unes dècades abans. I vaig trobar l’etiqueta ronyosa sobre un disc d’Édith Piaf: Hymne à l’amour. Aquells miserables havien prohibit un himne a l’amor.

Encuriosit, vaig escoltar atentament la cançó prohibida, que és d’una exagerada innocència, candorosa amb el fenomen de l’amor romàntic, i que acaba fent una invocació al mateix Déu, qui tot ho soluciona al final i per a tota l’eternitat. Quina cosa podia haver ofès les ments danyades dels censors? Remirada la lletra, sols una idea podia haver inclòs en l’expedient  l’individu que havia enganxat l’etiqueta sobre el disc: en un moment, Piaf diu estar disposada a “renunciar a la pàtria” si el seu amant així li ho demana. També que se’n fot del món sencer, i que està disposada a abandonar els amics, o a tenyir-se els cabells. Crec que açò últim (canviar-se el color dels cabells) sí que estava permès per la legislació del moment. Renunciar a la pàtria, en canvi, era excessiu per a un censor franquista. El qual, això és segur, creia ferventment que el nacionalisme era molt perillós.

[Anys més tard vaig descobrir que Édith Piaf havia compost aquell himne inspirada pel gran amor de la seua vida, el boxejador Marcel Cerdan, la família del qual era d’origen valencià (d’Asp). Piaf i Cerdan varen viure una breu i apassionada història d’amor. Una relació complicada perquè Marcel estava casat i feia promeses que no complia. Cerdan va morir en un accident d’aviació el 1949, uns mesos després de la composició de l’himne, que va ser estrenat finalment el 1950. Quan la censura franquista mantenia tancades les finestres del país].

Han passat dècades i continuen repetint-se episodis de censura sovint tan estrambòtics com el d’aquell himne a l’amor d’Édith Piaf. Ara, la revista Mongolia haurà d’indemnitzar un antic torero per haver publicat un dibuix divertit. Sentència del Tribunal Suprem. Ahir, el castic va caure sobre una persona que mou titelles; despús-ahir sobre algú que canta, o que fa política. Talment com prohibir un himne a l’amor.

M’he preguntat sovint quina és la força de la naturalesa que mou la censura. Resulta absurd creure que a un censor dels nostres dies li preocupe (molt o poc) que algú cante una cosa o una altra. Que un dibuix faça burla d’un torero. Que un tuit fiscalitze la monarquia. Per això, perquè els censors se’n foten de tot açò, crec que la censura actua, sobretot, com un advertiment general. El Poder ens recorda, en censurar aquesta o aquella fotesa, que continua estant allí. Que ens té a les seues mans. Que no ens hem d’oblidar d’ell i de la nostra condició insignificant. Que tenim unes llibertats concedides temporalment i magnànimament, no guanyades en cap batalla. I que l’arbitrarietat, l’expressió màxima del Poder, ens pot tombar, a cadascun de nosaltres, o a tots junts, en el moment en el qual passem a representar un mínim, fràgil, efímer, senyal de consciència autònoma.

Ací està aquella cançó censurada. Que vaig descobrir en un disc de 78 revolucions per minut entre els prestatges d’una discoteca de la meua joventut perduda:

Hymne à l’amour

Francesc Bayarri

 

Les persones que tuiten aquests dies lamentant la massacre laboral anunciada en les redaccions periodístiques valencianes ¿quants diaris compren a la setmana? Enyorar una premsa de qualitat, però no tindre cap intenció de comprar-la i llegir-la ¿no és un absurd?

La premsa en paper ha perdut milions de lectors/es els darrers vint anys en tot el món. Quan encara es podia trobar qualitat (si no en totes les capçaleres i en totes les pàgines, sí en un percentatge acceptable), la societat li va girar l’esquena. I els anunciants varen fugir a partir de la crisi del 2008: varen preferir operar des de plataformes que fan servir el Big Data. La sentència estava dictada.

La nova generació no disposa de treballs estables i ben pagats. No compra premsa en paper i considera que els continguts electrònics han de ser gratuïts. Un altre absurd: joves buscant llocs de periodista en diaris que no llegeixen.

Els mitjans són mecanismes de control social, la funció principal dels quals és difondre idees políticament correctes. En algun temps, també acollien altres veus: no tots els missatges circulaven de dalt a baix. Hi havia un cert diàleg, molt desigual, però hi havia. Fins i tot, en comptats llocs i moments, els mitjans han jugat un paper de contrapoder. No tant com per a impugnar globalment el sistema, però sí per oposar-se als excessos.

Per a aconseguir-ho, calia una sòlida independència econòmica i unes redaccions àmplies, capaces de l’esforç del periodisme d’investigació. La gratuïtat no era una estratègia. I hem fet tard.

Propietat i equips directius dels mitjans, engolits pel remolí de la crisi i de la irrupció de les noves tecnologies, remen tràgicament per allargar la vida dels diaris: salvar les últimes capacitats d’influència social i la seua posició personal. Mantindre vius els diaris depén cada vegada més de l’oxigen que aporta el món financer i de les subvencions i la publicitat de les institucions. Per aquestes latituds, les possibilitats de fer de contrapoder es varen esvanir fa una eternitat.

La propietat real dels grans grups de comunicació la tenen entitats financeres i fons d’inversió internacionals. Alguns intenten pescar beneficis comprant barat i venent més car després. Altres saben que sempre perdran diners, però guanyen influència social. Per algun temps.

El bucle s’accelera: els productes periodístics són cada dia menys interessants. El diàleg desigual d’abans és ara un monòleg. Més lectors/es els abandonen per la pèrdua de confiança i de qualitat. L’espiral porta a una cloenda en negre. Continuarà la devastació laboral.

Podem fer tuits, però ja no canviarem el desenllaç. Sols són laments que exclouen tota autocrítica: ¿estem disposats a pagar per un periodisme de qualitat? Si no, podríem deixar de dissimular. El mateix passa en altres àmbits: ‘likes’ i retuits a iniciatives cíviques, solidàries, culturals… Però cap esforç addicional concret de solidaritat, pensament, participació… Quedar bé i avant.

Almenys, això sí, els tuits solidaris amb persones que aniran a l’atur eviten la indiferència total, el silenci habitual. No és molt, però el contrari seria augmentar encara més la crueltat amb persones en crisi.

Francesc Bayarri

 

La protagonista és una dona comunista, a qui Stalin envia el 1938 a un camp de concentració de Kazakhstan (Àsia Central), a un paratge desèrtic on el termòmetre pot marcar en gener 40 graus sota zero. En febrer del 1940 creu que es disposen a alliberar-la, però els policies soviètics (NKVD) l’entreguen als seus col·legues nazis (Gestapo) en aplicació del pacte Hitler-Stalin (signat l’agost del 1939 entre els ministres d’exteriors, Ribbentrop i Mólotov). La dona passa cinc anys al camp nazi de Ravensbrück (al nord de Berlín), i allà coneix Milena Jesenská.

La protagonista es diu Margarete Buber-Neuman, i ho contra en dos llibres estremidors: A les presons de Stalin i Hitler i Milena. Dos llibres que ara estan completament descatalogats per ací.

L’arribada de Hitler al poder (1933) va agreujar les persecucions contra l’oposició per tot Alemanya: socialdemòcrates, comunistes, anarquistes… I contra comunitats religioses i culturals determinades: jueves, de testimonis de Jehovà, gitanes… Centenars de comunistes d’Alemanya varen exiliar-se a la Unió Soviètica, i varen gaudir d’una rebuda solidària. A l’URSS varen trobar altres refugiats de països europeus sobre els quals també cavalcava el nazisme. L’acollida calorosa inicial va esfondrar-se a partir del 1936, quan Stalin va iniciar les purgues d’elements sospitosos: suposats trotskystes, espies, contrarevolucionaris, elements antisocials… Els anomenats «enemics del poble».

Els tràgicament cèlebres processos de Moscou varen portar a la mort els principals líders comunistes dels temps de Lenin. En processos menys espectaculars (o directament sense cap juí), desenes de milers d’innocents varen ser eliminats o empresonats. La tortura arrancava confessions absurdes: preparació d’atemptats, espionatge per a potències estrangeres, treballs per a Trotski… Però hi haguera confessió o no, el resultat era el mateix: la condemna (o eliminació física, o anys de presó, o camps de concentració…)

En aquesta bogeria infernal es varen veure atrapats Margarete Buber-Neuman i del seu marit, Heinz Neuman. Comunistes alemanys que havien combatut el nazisme. Heinz va desaparèixer entre les tenebres estalinistes, i Margaret va ser enviada al camp de concentració de Karaganda. La Viquipèdia indica que el rècord històric de fred en aquella regió en tot el segle XX es va registrar precisament l’hivern anterior a la captivitat de Margarete allà: -42,9 °C l’any 1938. Per aquell camp de concentració també varen passar desenes d’espanyols: d’una banda, republicans (mariners, aviadors, xiquets de la guerra…) acusats d’anarquisme, d’espionatge, de trotskisme…; d’una altra, presoners de la División Azul franquista.

Però tornem a Margarete. A Ravensbrück, un camp de concentració per a dones, va compartir barracons amb detingudes comunistes alemanyes i d’altres països (inclosos la Unió Soviètica i l’Espanya republicana), que continuaven venerant Stalin. Per molt que el líder de l’URSS haguera signat un pacte de no agressió amb Hitler (del qual, per cert, Stalin mai va penedir-se: va ser l’atac nazi a l’URSS el 1941 el causant del trencament). Per moltes històries que Margarete els anava contant de la seua experiència a Karaganda. La posició crítica de Buber-Neuman amb el nazisme i alhora amb l’estalinisme fou una font de problemes per a ella dins del camp, i l’acompanyà tota la seua vida. Margarete Buber-Neuman va nàixer a Potsdam el 1901 i va morir a Fráncfort el 1989.

A Ravensbrück va conèixer Milena Jesenská, periodista i traductora nascuda a Praga el 1896 (quan formava part de l’Imperi Austrohongarès). Milena havia estat detinguda per la Gestapo per integrar un grup de resistència contra la invasió alemanya (març del 1939) de l’aleshores Txecoslovàquia. Una invasió cantada després d’un acord no menys infame que el de Mólotov i Ribbentrop: l’anomenat Acord de Munic que havien signat França, Regne Unit, Alemanya i Itàlia el 1938. París i Londres pensaven, candorosament, que entregar els Sudets (la part de Txecoslovàquia amb una majoria de població de parla alemanya) a Hitler (per cert: sense preguntar a Txecoslovàquia què pensava de tot allò) seria suficient per a apaivagar les ànsies expansionistes dels nazis. Hitler es va annexionar els Sudets (octubre del 1938 ), i uns mesos després (març del 1939) va ocupar també la resta de Bohèmia i tot Moràvia. Eslovàquia, per la seua banda, es convertiria en un estat formalment independent, però titella dels nazis alemanys. L’única democràcia real de la zona, Txecoslovàquia, va ser així abandonada per les democràcies occidentals de manera vergonyosa. El mateix que havien fet amb el govern legítim de la República espanyola.

Milena Jesenská era «una dona alta, que parlava alemany amb un suau accent eslau», en la definició de Margarete. Anys després d’haver mort a Ravensbrück (1944), Milena es convertiria en una celebritat mundial: el 1952 es varen publicar per primera vegada les Cartes a Milena que Kafka li enviava entre 1920 i 1922. Per això, Milena ha passat a la posteritat com «l’amant de Kafka», encara que aquell va ser un amor desconcertant, es diria que kafkià: una relació per correspondència d’una intensitat malaltissa. Com a amants –abans i després tingueren fugaços encontres– únicament es varen trobar l’una davant de l’altre durant quatre dies a Viena i posteriorment durant una jornada a Gmünd, i tot indica que Franz va fallar sexualment.

Una nova injustícia històrica: Milena és molt més que l’amor de Kafka. Havia estat una periodista molt coneguda a Praga, era traductora (va passar al txec els primers relats de Kafka, qui escrivia en alemany), havia publicat llibres, havia militat cinc anys (1931-1936) en el partit comunista de Txecoslovàquia, que va abandonar enmig de crítiques al dogmatisme dels seus líders. Des de la seua joventut va demostrar una gran independència de criteri, i va rebutjar la vida que la seua família benestant havia programat per a ella. La seua era una personalitat forta, i estava dotada d’una gran intel·ligència. Va tindre diferents amants, es va casar dues vegades i va tindre una filla el 1928, a qui va posar de nom Jana, encara que Milena li deia Honza, un diminutiu afectuós. Finalment, va ser molt activa en la resistència democràtica i nacional txeca contra la invasió nazi del seu país.

Amb aquesta trajectòria, i en especial amb una evolució ideològica semblant, no resulta rar que Milena cimentara una amistat profunda amb Margarete, també una dona lliure per a l’estàndard del seu temps, casada un parell de vegades, mare de dues filles, activista comunista i desencantada de Stalin, el líder santificat pels comunistes de tot el planeta, que havia matat el segon marit de Margarete i l’havia enviada a ella a Karaganda.

La txeca va caure malalta al camp de Ravensbrück, on les condicions s’anaven deteriorant al compàs de la desintegració l’Alemanya nazi, i va morir en maig del 1944. El cadàver de Milena va ser llançat al crematori del camp, que funcionava a tot gas.

Tant A les presons de Stalin i Hitler com Milena són dos corprenedors relats de l’Europa de la primera meitat del segle XX, quan dues locomotores viatjaven sense fre a tota velocitat per la mateixa via en sentit contrari: el nazisme i l’estalinisme. Deia l’historiador britànic Tony Judt que en els anys trenta ningú hauria apostat un cèntim per un triomf final del sistema democràtic a Europa, però que això és finalment el que va ocórrer. Tampoc és que la segona meitat del segle resultara innocent, amb mitja Europa encara sota la influència estalinista; amb dictadures d’inspiració feixista a Espanya, Portugal, Grècia… Les guerres, és cert, es varen anar desplaçant des d’Europa cap als altres continents. La periodista italiana Oriana Fallaci, en escriure sobre les atrocitats dels soldats dels EUA en la guerra del Vietnam, va dir: «El discurs no ha de ser sobre els americans: el discurs que cal fer és sobre els homes. Sobre la guerra i sobre els homes». Però sense les ideologies, una anàlisi del segle XX restaria incompleta. El discurs ha de ser, també, sobre les ideologies.

Francesc Bayarri

Hui dilluns (19-X-2020), un home molt especial –Ilija Stanić– compleix 75 anys. Quan en tenia 23 va matar Vjekoslav Luburić, exgeneral de la Croàcia aliada del nazisme durant la Segona Guerra Mundial. Ilija viu a la ciutat de Sarajevo. I és amic meu.

El 1969, Stanić va liquidar Luburić a Carcaixent (la Ribera Alta), va fugir en taxi i es va refugiar en la Iugoslàvia comunista del mariscal Tito. Uns anys després es va casar. Té un fill i dos néts. Una família extremadament hospitalària. La Interpol mai el va localitzar, i ara el crim està prescrit. El 2003 el vaig localitzar a Bòsnia i Hercegovina. D’aquella trobada naix el meu llibre Cita a Sarajevo. Era un espia de Tito? Un nacionalista croat enfrontat a la fracció de Luburić?

Luburić s’autodefinia com el “màxim responsable de la repressió” en la Croàcia totalitària dels anys 40. Responsable, per tant, dels camps de concentració i de les neteges ètniques. L’exgeneral vivia en l’Espanya franquista protegit per les autoritats. L’assassinat de Luburić va demostrar que el règim de Franco no era tan invulnerable com repetia insistentment la propaganda oficial.

Ha passat molt de temps de tot allò. Luburić és un record confús (per molt que ara s’ha publicat una biografia sobre ell de 1.200 pàgines –en anglès i en croat–). També Franco, Tito, Iugoslàvia… han passat riu avall de la Història.

Ilija és catòlic (però no practica molt, cal dir) i la seua dona és musulmana. El fill i els néts han estat educats en l’islam. Li vaig preguntar a Ilija per aquesta qüestió, i la seua resposta va ser: “No és cap problema, quin problema? Només hi ha un Déu, això ho sabem els dos, i en som conscients. I de quina manera em senye jo, o com una altra persona alça els braços, això no importa”.

Un home molt particular. Liquidador de nazis en la seua joventut. Un supervivent durant tota una vida intensa. Un home especial. Feliç aniversari!

—————–

El llibre Cita a Sarajevo, clicant ací.