[vc_row][vc_column][vc_column_text]

Francesc Bayarri

Un antic ministre de Cultura, Màxim Huerta, va deixar dit que no li agradava l’esport. Practicar-lo!, va aclarir. Veure’l, sí! Per acabar-ho d’arreglar, va afegir: “Els esportistes [d’elit, s’entén] són herois”. Aquestes foren les paraules ministerials. En la meua opinió, en un futur serà difícil concentrar més barbaritats en menys paraules. L’esport, l’única cosa bona que té és practicar-lo. Moderadament: cadascú en funció de les seues condicions físiques, de l’edat… Fomentar l’esport de base, les relacions socials, la coordinació humana… Però veure’l per la televisió és, senzillament, un despropòsit. Que algú puga passar tres hores de la seua vida assegut, whisky a la mà, veient la semifinal de la lliga escocesa de hoquei-gel, entra en el terreny propi de la medicina. Dedicar hores i hores cada setmana a comentar durant l’esmorzar (i el dinar, i el berenar i el sopar) la possible alineació, com a defensa medul·lar esquerre, d’un paio o d’un altre, frega la perillositat social.

L’esport d’elit és una arma de destrucció massiva de la cultura. Ho hauria de saber, millor que ningú, un ministre de Cultura. L’esport d’elit és un dels narcòtics més eficaços en mans del poder per a mantindre adormida la població. I els suposats herois de Huerta són, sovint, uns joves que no han volgut accedir a la cultura (malgrat els recursos dels quals, ells sí, disposaven), han acumulat una fortuna ràpidament, no han fet un gest solidari en tota la seua vida (mai han donat suport a una vaga general, per exemple) i comptem amb uns assessors financers que treballen per evitar-los disgustos amb Hisenda (no sempre amb èxit, com també li va passar al ministre esmentat), és a dir, per a intentar retornar a la societat el mínim del mínim dels seus ingressos astronòmics. Aquests referents per a milions de persones de tot el planeta visiten sovint els jutjats per haver defraudat (però mai no dimiteixen), i els directius que controlen la cosa no passarien, majoritàriament, un test bàsic d’educació per a la ciutadania. En el súmmum, ara resulta que també hi ha partits trucats, travesses on-line que arruïnen persones i diners que acaben en els paradisos fiscals habituals. Exministre, faça cas dels majors: els herois són els obrers que asfalten les carreteres desolades de l’estiu, sota quaranta graus, un sol  sense misericòrdia i enmig de la pudor del quitrà flamejant. Salari mínim i precarietat.

Contemplar aficionats fanàtics de cares pintades amb els colors del seu equip i banderes de tres metres per cinc, observar l’odi que destil·len les xarxes socials contra els jugadors rivals, i sumar el masclisme, el vandalisme i el racisme hauria de fer sospitar, i posar en guàrdia, a tots els progres consumidors d’esport d’elit. Perquè resulta de tot punt impossible una mirada culta i perfumada d’ironia, de distància intel·lectual, cap a un espectacle tal. Entre els meus, l’odi irracional i barroer contra el Reial Madrid no difereix un bri de l’odi irracional i barroer dels madridistes contra els equips dels meus. Els meus reclamen la forca i la foguera quan un jugador rival és enxampat desviant impostos, i callen quan un dels seus ídols és enxampat exactament pel mateix. Podran esmentar Weber i Adorno en els seus escrits justificadors d’aquesta aberració que és el futbol d’elit. Però tots sabem què varen fer (i proferir) davant del televisor l’últim estiu. Perquè quan l’esfèric comença a rodar (expressió del llenguatge pastós del mal anomenat periodisme esportiu: o un és periodista o un és un fanàtic), adéu als florilegis refinats de la intel·lectualitat progre: sols resta exigir la humiliació d’uns paios vestits amb la samarreta contrària –i en calçotets!–. Allà, davant d’un penal en contra, o a favor, o no xiulat, Weber s’esvaneix i el seu lloc l’ocupa el carnisser de Milwaukee. També conegut com el caníbal de Milwaukee.

En La guerra del futbol, el periodista polonès Ryszard Kapuściński contava un fet real ocorregut a Mèxic en els anys seixanta del segle passat. L’alcaid d’una presó, Augusto Mariaga, va alliberar els 142 interns (assassins, violadors, atracadors…) per a celebrar la victòria de la selecció nacional contra Bèlgica. En el juí posterior, explicava Kapuściński, Mariaga va ser absolt en considerar els jutges que l’alcaid havia actuat “portat per un rampell patriòtic”. En el mateix llibre, explica la desolació d’opositors a la dictadura brasilera quan la selecció liderada per Pelé no deixava d’encadenar títols mundials. “Això consolidarà el règim per quatre anys més”, deien els demòcrates de Brasil amb tristesa. Doncs això, ànim i sort a tots els futbolers durant els partits històrics, i partits del segle, i partits que marcaran una època,… que ara vindran. I a continuar consolidant el règim.

www.bayarri.info

[/vc_column_text][/vc_column][/vc_row]

[vc_row][vc_column][vc_custom_heading text=”Francesc Bayarri (www.bayarri.info)” font_container=”tag:p|font_size:22|text_align:right|color:%238ab3ce” google_fonts=”font_family:Cabin%3Aregular%2Citalic%2C500%2C500italic%2C600%2C600italic%2C700%2C700italic|font_style:500%20bold%20regular%3A500%3Anormal” link=”url:http%3A%2F%2Fwww.bayarri.info||target:%20_blank”][vc_column_text]

Tornant a València d’un viatge oficial a Brussel·les, el president de la Generalitat, Eduardo Zaplana, va fer escala a l’aeroport de Madrid. La companyia Iberia havia de transportar els viatgers en autobús des de la terminal de passatgers fins a l’avió. Per cortesia (màrqueting, en diuen ara), Iberia va mobilitzar dos vehicles per a cobrir un trajecte de només un centenar de metres: en un autobús aniria el polític, i en el segon, el seguici (periodistes i assessors). Zaplana va pujar a l’autocar que li havien reservat i, quan les portes es varen tancar, l’única hostessa d’Iberia que s’hi trobava va bufar alleugerida. La dona va dirigir-se al desconegut (per a ella) que l’acompanyava: “Estava nerviosa: m’havien dit que venia el president de la Generalitat”.

Ho contava el mateix Zaplana poc després a un altre grup de periodistes. Amb la seua gràcia i desimboltura llegendàries (ací resulten insuperables, en matisos i aromes, les paraules castellanes gracejo i donaire). I, òbviament, els periodistes varen riure a la gana la capacitat de tan simpàtic personatge de burlar-se d’ell mateix (i també de la insignificança de tota una societat, la valenciana, la qual, ni aleshores ni ara, existia més enllà de les Gorges del riu Cabriol).

No sé què s’ha fet d’aquella hostessa de la companyia Iberia (potser s’ha vist afectada per alguna de les successives reduccions de plantilla de les darreres dècades). Però estic segur que ara, estiga on estiga, identifica perfectament Zaplana en les imatges que s’han difós d’ell aquesta setmana. Aquell viatger en trànsit, desconegut a Madrid fa 23 anys, es va convertir poc després en una celebritat: ministre, portaveu del govern d’Aznar, dandi de tertúlies, assidu de la llotja del Bernabeu, alt càrrec de Telefònica…

Conec millor on estan ara els periodistes que durant dècades li reien les gràcies al personatge. Els darrers dies, molts d’ells competeixen a escriure el perfil més cruel d’un Zaplana caigut i empresonat sense fiança. També esmolen els comptes de Twitter, perquè ara Zaplana és trending topic, és a dir, i en traducció lliure, que torna a estar de moda.

Durant molts anys, el contribuent valencià va pagar silenciosament l’ascens d’Eduardo Zaplana des de l’anonimat de l’autobús fins a les portades dels grans diaris i les primeres notícies dels teleinformatius de Madrid. Al contribuent li va costar una pasta col·locar Zaplana en el mapa. Publicitat institucional en els diaris, les ràdios, les televisions…; patrocini de promocions que els diaris repartien els caps de setmana (pagats directament des de les institucions o des de les caixes d’estalvi controlades pels homes de Zaplana); compra de programes amb sobrepreu d’escàndol a productores amigues (del País Valencià, de Madrid o de Pernambuco) per a emetre en Canal 9; pagament de xifres obscenes a tertulians de Madrid per a lloar la gestió de Zaplana; favors als uns i als altres sense els límits que recomanen la vergonya i el sentit comú. N’hi havia per a tots i per a totes. A la dona d’un director de diari de Madrid se li organitzava una exposició a l’IVAM, a l’amant d’un cap d’estat se la contractava per a la televisió autonòmica… El grup mediàtic progre veia renovades de per vida llicències radiofòniques locals i comarcals. Els grups emergents rebien noves llicències de ràdio i de televisió…

Sí, hi hagué per a tots. Els futbolers aplaudien que Canal 9 comprara els drets televisius dels equips valencians pel doble del preu de mercat (i així es podia fitxar davanters amb molta punteria). Un ‘negoci’ que ha acabat amb aquella Canal 9 desapareguda i amb el València CF en mans d’un senyor que resideix a Singapur. Però la culpa, com se sap, sempre és de l’àrbitre.

La festa no acabava mai. Les associacions ciutadanes (que no foren d’esquerres, òbviament), acadèmies secessionistes, plataformes que exigien aigua per a tots… rebien pluges de milions. Es crearen fundacions, empreses públiques, patronats… l’únic objectiu dels quals era justificar salaris i subvencions milionàries per als directius i els satèl·lits, per als familiars d’uns i d’altres, i per als i les amants dels primers, els segons i els tercers de la segona part contractant. Patronals i empreses dels amics (i dels amics de les amigues) signaven pòlisses de crèdit amb tant de risc que haurien fet enrogir d’enveja els mateixos taurons de Wall Street. Es requalificava fins i tot un raconet perdut del poblet més abandonat de la pàtria valenciana. Es traficava amb amarradors de ports esportius, amb places de garatge, amb la inspecció dels cotxes, amb parcs d’atraccions, amb enjardinaments de places… A la fi, la contractació de les obres i dels serveis de les administracions va convertir-se en el carrusel d’una muntanya russa on l’únic perill d’eixir volant i estavellar-se des de cinquanta metres estava reservat exclusivament a l’espectador: el pacient ciutadà que, paradoxalment, contemplava bocabadat les acrobàcies del campió i dels seus mariatxis, i després, enlluernat, els votava cada volta amb major alegria. Era Valencilàndia, en expressió afortunada del catedràtic Joan Oleza.

Com sabem tot açò? Doncs perquè hi hagué uns altres periodistes, pocs, sí, que varen deixar constància al llarg dels anys del lladronici amb investigacions publicades en els pocs espais de llibertat i de periodisme que restaven vius, encara que malferits i sense combustible. Informacions que varen ser ignorades per una opinió pública absolutament narcotitzada. Professionals que varen patir tota mena de molèsties laborals i personals, sense que ningú els reivindique ara. Ells no, però altra gent està regirant en les hemeroteques per intentar trobar, entre tantes cròniques aromatitzades per l’encens del Botafumeiro, aquell article on, si es remira bé, hi ha alguna cosa que podria ser interpretat com una subtil crítica negativa de Valencilàndia.

També sabem aquestes coses perquè un grapat de polítics en l’oposició (molt pocs i molt valuosos) varen presentar denúncies que, tanmateix, eren arxivades sense cap investigació per un sistema judicial que ara sembla haver despertat de colp de la seua letargia secular. Finalment, ho coneixem per un escàs nombre d’entitats cíviques (que no rebien subvencions), sindicalistes, intel·lectuals… que lluitaven amb espases de fusta contra els molins gegantins de la muralla de la corrupció. Tots ells sense que ningú els haja expressat una simple paraula d’ànim i agraïment. Ni abans, ni ara.

Fa moltes dècades, en un poble de l’Horta, un llaurador va ser jutjat per vendre la mateixa collita a diferents compradors. El jutge va preguntar-li: “¿Aleshores, vostè va vendre primerament les carxofes a aquest senyor, i després les mateixes carxofes a l’altre denunciant?” El llaurador, sense immutar-se, va respondre: “Doncs ahí està el problema. Per això estem ací, senyoria”. Eduardo Zaplana va vendre la mateixa collita durant anys (per exemple la privatització de Canal 9, a la que aspiraven grups mediàtics de tots els colors, i que anava a ser trossejada per a contentar a tots) a diferents compradors. Ara, als calabossos de Patraix li deuen haver preguntat per què feia això. De segur que, amb gracejo i donaire, ha respost que precisament per això està allí. Per això estem ací, senyoria. Però també caldria preguntar als compradors de la mercaderia marca Zaplana si és que no sabien que el negoci estava viciat d’origen. Si, simplement, varen despistar-se un poc, que això ja passa. Que vint anys no són res quan un es troba una mica desorientat. Com qui diu.

www.bayarri.info

[/vc_column_text][/vc_column][/vc_row][vc_row][vc_column][/vc_column][/vc_row]

Francesc Bayarri

Oriana Fallaci mesurava 1,56 centímetres i mai no va pesar més de 42 quilos. Segons explica la seua biògrafa, Cristina De Stefano, quan molts la coneixien en persona feien un gest de sorpresa. Ella responia: “Açò és tot el que hi ha”. Aquesta dona era, per contra, una periodista molt gran (potser la més gran del segle XX, amb permís del polonès Ryszard Kapuściński).

Però estranyament mai havia estat traduïda al català (llevat d’una novel·la). Ara, la Companyia Austrohongaresa de Vapors edita ‘Res i així sia’, el seu gran relat sobre la guerra del Vietnam, en una traducció esplèndida de Maria Sirera. Si tot va bé, l’Austrohongaresa continuarà la traducció dels seus títols.

Així, a poc a poc, les obres de la Fallaci aniran veient la llum en la llengua de la seua rebesàvia catalana, Montserrat. La mateixa Oriana conta la història de Montserrat en les pàgines de la seua novel·la pòstuma: ‘Un cappello pieno di ciliege’ (‘Un capell ple de cireres’). I és una història molt trista.

Montserrat es deia en realitat María Ignacia Josefa Rodríguez de Castro (1770-1814). Son pare era Girolamo Grimaldi, un diplomàtic genovès que pul·lulava per la Cort madrilenya de Carles III. L’home va deixar embarassada una assistenta, María Isabel Felipa Rodríguez de Castro, que procedia de la noblesa castellana empobrida. Per tal d’evitar l’escàndol (per a ell, que era un poregós escarabat de sagristia!), el duc va acceptar casar-se secretament amb Isabel (una possibilitat permesa aleshores en la legislació catòlica), a condició que la dona marxara cap a Barcelona i mai més el molestara. Ell es limitaria a passar-li una pensió vitalícia.

María Ignacia Josefa va nàixer a Barcelona en 1770, i la seua filiació vertadera sempre va restar en secret. Des del naixement, aquella xiqueta bellíssima va ser coneguda per tots com Montserrat, i va educar-se al Monestir de Jonqueres.

El ‘mal dolent’, com s’anomenava el càncer en aquells temps, va emportar-se la vida d’Isabel quan sa filla s’estava convertint en una joveneta que atreia les mirades dels homes. Però abans de morir, la mare va revelar a Montserrat la veritat del seu llinatge. També va donar-li una carta per tal que la mostrara a Girolamo Grimaldi, que ara vivia a Gènova. En la carta, la mare recordava que ella havia complit la seua promesa de discreció, però ara reclamava que Girolamo complira les obligacions de pare.

El duc pusil·lànime i menjaciris mai va rebre sa filla. Així que Montserrat, en lloc d’insistir o d’amenaçar amb un escàndol, va acceptar l’oferta de Francesco Launaro, un mariner que havia conegut durant el trajecte, i va continuar amb ell fins a Livorno.

Montserrat i Francesco varen tindre cinc fills, un dels quals va nàixer amb deformacions físiques. Els altres van seguir les passes del pare i, sent encara molt joves, s’enrolaren amb Francesco com a mariners. Una tempesta va enfonsar el vaixell en què viatjaven. Francesco va salvar la vida i va tornar a Livorno, on Montserrat mai no va acceptar la realitat: els seus fills (llevat del deforme) s’havien ofegat. Fins a la seua mort, va continuar esperant l’arribada, d’un moment a un altre, dels fills perduts, i va anar caient en la demència i la desesperació. L’únic fill viu, el geperut, és, per tant, l’avantpassat d’Oriana.

Montserrat no era la dona preferida per Oriana d’entre les seues avantpassades. La Fallaci no li perdonava l’acceptació, sense lluitar, de la negativa de Grimaldi. No haver exigit enèrgicament els drets de filla. Però Montserrat romania en la memòria familiar com una mare exemplar.

Oriana Fallaci sempre va témer que heretaria de la mare de Montserrat el ‘mal dolent’ (en català en l’original italià). I sí, el 15 de setembre de 2006, l’extraordinària periodista va morir a Florència, la seua ciutat, a causa del ‘mal dolent’.

[vc_row][vc_column width=”2/3″][vc_column_text]

Francesc Bayarri

On molts contemplaven «uns tarongers de tan dolç flaire», Vicent Blasco Ibáñez veia un cruel conflicte social. Contra «la barraqueta que no té trespol» de la cançó popular, Blasco va novel·lar la tragèdia dels llauradors sense terra, dels arrendataris que es deixaven sobre els camps la suor i la sang, i que havien de partir els beneficis de la collita amb els propietaris ociosos de la capital. Una tensió que unes vegades enfrontava els arrendataris contra els amos, i que altres desfermava lluites d’uns llauradors pobres contra uns altres encara més miserables.

La barraca, la gran novel·la valenciana de Blasco Ibáñez, basa tota la tensió narrativa en l’enfrontament desigual entre un grup de llauradors de l’horta d’Alboraia i una família acabada d’arribar: la família de Batiste i Teresa, que ve fugint de la fam i que pretén cultivar unes terres maleïdes. Blasco era un mestre en la creació de personatges universals: Pimentó, Roseta, el tio Barret, Pepeta, el tio Tomba… formen part de l’imaginari col·lectiu dels valencians de diferents generacions, però també dels milions de lectors que aquesta novel·la té en molts països en diferents idiomes. Quan la va escriure, als trenta-un anys, Vicent Blasco Ibáñez ja havia après dels errors de les seues novel·les primerenques, quan els bons eren immaculats i els dolents reunien tots els defectes morals i físics. Ara coneixia tota la gamma de grisos: quan llegim les raons de la família de Batiste no podem deixar de sentir simpatia per la seua causa; quan llegim els arguments de Pimentó veiem en Batiste el pitjor dels esquirols. Però tampoc Pimentó és perfecte: la gran encarnació de la justícia popular és un borratxo homicida, enemic declarat del treball.

Tots els personatges de la novel·la, llevat d’un, parlen en valencià. Però Blasco va escriure el llibre en castellà perquè era la seua llengua habitual d’expressió escrita. En castellà escrivia els llibres, els articles, les cartes privades…

També per diferents raons històriques. La primera, la llarga decadència del valencià com a llengua literària, que tot just a mitjans del segle XIX començava a recuperar-se amb la tímida Renaixença valenciana. La segona, l’animadversió que Blasco professava contra Teodor Llorente, representant de la dreta burgesa, advocat dels poderosos, amic dels rics, els clericals i els monàrquics. Mort Constantí Llombart, el renaixentista republicà i federalista, l’estrella de Llorente brillava sense rivalitat entre els escassos valencians dedicats a la dignificació del valencià. Blasco va identificar la Renaixença de Llorente amb la reacció, i va combatre tota recuperació lingüística i tota aspiració autonomista per tímida que aquesta fóra. També cal recordar que La barraca va publicar-se inicialment com a fulletó dins del diari blasquista El Pueblo, que s’escrivia en castellà.

Quan el seu amic Francesc Sempere, un llibreter de València, va proposar traure La barraca en format de llibre, ni l’autor ni l’editor varen mostrar un gran entusiasme: la primera edició fou de 700 exemplars, i Blasco contava al final de la seua vida que s’havien repartit uns guanys de 78 pessetes de l’època.

Tot va canviar quan Georges Hérelle va traduir la novel·la al francès, idioma en què va publicar-se amb el títol de Terres maudites (Terres maleïdes). Tampoc Blasco havia fet molt de cas a les cartes que Hérelle li enviava demanant autorització per a traduir el llibre. Varen passar mesos abans que Blasco es dignara a respondre. Però finalment ho va fer i això va significar el començament d’un èxit internacional (no immediat tampoc: encara havien d’ocórrer moltes coses) que va acabar per convertir Blasco Ibáñez en un escriptor milionari i famós, envejat i fins i tot odiat per la nomenclatura cultural del moment.

Encara en vida de Blasco, si bé en els seus últims mesos, va aparèixer l’única traducció valenciana de La barraca publicada fins ara. La va signar el gran poeta i promotor cultural Miquel Duran i Tortajada, conegut literàriament com a Miquel Duran de València (1883-1947). L’excel·lent versió de Duran, però, data d’abans de l’aprovació de les Normes de Castelló (1932), i està molt allunyada de la llengua literària que s’ha acabat imposant entre els autors valencians en aquest començament del segle XXI. En la nostra humil editorial familiar (la Companyia Austrohongaresa de Vapors) ens ha semblat convenient presentar una traducció completament nova, sense cap altra pretensió que facilitar una lectura contemporània d’una obra on tot el geni de Blasco Ibáñez treballa en la creació d’uns personatges inoblidables, sotmesos per unes condicions extremes d’injustícia. Tot això enmig de l’horta i de la València del segle XIX, una ciutat allunyada de la contemporània, però tan viva en alguns aspectes que, per moments, un creu poder-se trobar encara pels carrers Pepeta venent llet o Batiste negociant la compra d’un nou rossí.

En allò tocant a la llengua literària el context ha canviat radicalment. En el començament del segle XXI, La barraca no necessàriament s’hauria escrit en castellà. Doncs això.

[/vc_column_text][/vc_column][vc_column width=”1/3″][vc_posts_slider type=”flexslider_slide” count=”all” interval=”5″ slides_content=”teaser” slides_title=”1″ thumb_size=”” posttypes=”post” categories=”blogfrancesc” css=”.vc_custom_1535581671816{background-color: #cccccc !important;}”][/vc_column][/vc_row]

Francesc Bayarri (www.bayarri.info)

Nicolaua era negra, esclava i valenciana. Vivia, allà en el començament del segle XV, en la casa de Joan de Cabrera. Aquest home es deia en realitat Husua Toquea, i era un ric jueu de Gandia, qui s’havia convertit al cristianisme en veure com se les gastaven els cristians amb els jueus. El cas és que Nicolaua, provinent d’algun punt d’Àfrica, treballava com una esclava per als Cabrera/Toquea i feia de puta per lliure. Un dia, allà per 1414, va quedar-se embarassada. Lluny d’amagar-se, va acudir al jutge local per a demanar que el pare es fera càrrec de la manutenció del futur valencià mulat. Hi hagué una certa confusió perquè quatre clients de Nicolaua podien ser els pares biològics, segons les primeres investigacions. Així que el jutge, amb molt bon criteri, va sentenciar que els quatre anaren pagant les despeses de la dona fins que el nou valencià complirà un any de vida i es poguera decidir a qui se semblava realment el xiquet.

Ho conta Ferran Garcia-Oliver en el llibre ‘Valencians sense ADN’, que va guanyar el darrer Premi Octubre d’Assaig Joan Fuster, i que s’acaba de publicar. Nicolaua, com també Cabrera/Toquea, és un bon exemple de la barreja de l’ADN valencià. Davant els buscadors de la puresa de les nacions, la immaculada concepció de les races i la noblesa dels arbres genealògics d’una família de bé, la lectura de ‘Valencians sense ADN’ es prescriu com la millor vacuna. Garcia-Oliver ens ofereix una interessant llista d’esclaus, de tota procedència, que habitaven per aquesta terra nostra, i que, sense dubte, han deixat la seua empremta en la nobilíssima tasca de construir la nostra nació.

Ben poc m’imaginava, en obrir un assaig sobre els orígens dels valencians, que m’anava a divertir tant. Que arribaria al riure en tants dels seus paràgrafs. I que anava a llegir no un pesat assaig historiogràfic, sinó una narració plena de vida, de recursos literaris i de sarcasme intel·ligent. Perquè, siguem honestos, que un historiador medievalista signe, en aquest descregut segle XXI, un assaig sobre els orígens del nostre malaurat poble valencià havia d’encendre, necessàriament, totes les alarmes. Especialment entre la parròquia d’aquells que fa 15 anys signarem un pamflet titulat ‘Nosaltres, exvalencians’. És a dir, entre persones que ens agafem totes les pàtries amb paper de fumar. Però des de les primeres línies, l’autor desfà qualsevol temor: escriure sobre la remota formació d’una nació ni és sinònim d’avorriment ni de sermó de diumenge.

Només posant un rere l’altre, com fa Garcia-Oliver, els successius despropòsits que s’han escrit sobre l’essència nacional dels valencians –el nostre ADN– hi ha suficient material humorístic per a passar uns bons moments de lectura. La ironia subtil de l’autor, sense dubte, afegeix un plus d’hilaritat. Però comptava d’entrada a una matèria primera, una bibliografia de quatre segles, que s’ha de conservar en les millors biblioteques de l’humor.

I és que resulta molt difícil decidir si ha estat més ridícula la pretensió de fer-nos passar per vers ibers, la de batejar-nos com uns mossàrabs que hem anat camuflant-nos sàviament per sota dels diferents ocupants, o la de convertir-nos en intèrprets de la “guitarra mora” de l’himne regional.

La realitat, però, és molt tossuda. Som el resultat d’una colonització despietada que va començar, a sang i foc, amb l’arribava del bon rei Jaume I i els seus bons cristians del nord, que no varen tindre cap compassió ni caritat cristiana amb els vençuts, i varen arrossegar tot vestigi anterior en una operació de neteja ètnica d’una eficàcia que fa por.

Però ni la fanàtica religiositat i extrema cobdícia dels colons, ni la importació de la Santa Inquisició purificadora, varen poder evitar la impuresa de la nació. Com ho demostra el fill de Nicolaua. O els fills del seu propietari: Cabrera per fora i Toquea per dins. Molt endins, és a dir, en l’ADN.

Posats a rectificar, acceptaria dimitir d’exvalencià, i retornar a la caloreta de la mare pàtria, si algun genetista certifica que ser valencià inclou sempre, per definició, una herència genètica, per mínima que siga, de l’esclava negra Nicolaua.

Francesc Bayarri (www.bayarri.info)

Mon pare començava a llegir els diaris per la pàgina de les esqueles. Ho feia després d’anunciar: “Vaig a vore qui s’ha deixat hui de fumar”. En la mateixa línia, un dels seus acudits preferits el protagonitzava un tal Pepe, lector també d’esqueles. Pepe acudia tots els matins al quiosc de premsa del cantó i demanava un diari, que obria per la mateixa pàgina que mon pare. A l’instant, Pepe retornava el diari al quiosquer i se n’anava sense comprar-lo. Simplement volia comprovar si s’havia publicat, o no, la seua esquela. Un dia, el quiosquer va comentar tot pesarós: “Quina mala sort! Precisament hui que es publica l’esquela de Pepe, ell no ha vingut!”

La meua infància va ser feliç. Sobretot per la dedicació extrema de ma mare als seus tres fills, i pel bon humor de mon pare. Un humor negre que era, en el fons, tot un cant a la vida, una burla permanent de la mort: suïcidar-me és l’última cosa que jo faria en aquesta vida! O bé: tots ens hem de morir, sí, però jo esperaré fins a l’últim moment. Enfront de la mort, mon pare adoptava l’arrogància del capità pirata, els versos del qual –com també els del Tenorio– se sabia de memòria: “y si caigo…/ ¿qué es la vida?/ por perdida ya la di/ cuando el yugo del esclavo/como un bravo sacudí”.

Quan jo era un xiquet angelical, temorós de Déu i del foc de l’infern, mon pare em presentava els seus amics dient: “Et presente el senyor Manuel. Mira’l bé. Així, quan jo diga durant un sopar ‘hui s’ha mort el senyor Manuel’, no podràs dir que no el coneixies”.

Potser per tot això, una de les rareses del meu rar caràcter es manifesta en el col·leccionisme d’esqueles mortuòries publicades en la premsa. Uns anuncis publicitaris tan legítims com els altres, que pretenen –com tots els altres anuncis– vendre un producte i traure’n algun benefici. Anuncis que jo utilitze sovint quan algú em convida a fer alguna classe sobre periodisme. En les esqueles, el mort, els seus familiars o els seus amics aprofiten el requadre que compren per a llegar a la posteritat algunes de les peces més amargues o més divertides de les quals és capaç la reduïda intel·ligència humana (¿quin optimista va triar l’adjectiu quan es va identificar l’espècie com a homo sapiens?).

Entre moltes altres, conserve una esquela publicada a Madrid fa quatre anys on s’acusa: “Quiso en sus últimos momentos de vida dejar encargada esta esquela para manifestar su perdón a los familiares que la abandonaron cuando más los necesitó: sus hermanos Juan y Manuel, y su hija María Soledad, por su absoluta falta de cariño y apoyo durante su larga y penosa enfermedad”.

També és ací, en l’esquela, on la vanitat humana fa l’esprint final. Un mort de fa cinc anys feia constar entre els seus mèrits la seua pertinença a l’Orden del Oso Blanco de Finlandia. Mentre un altre personatge allargava una mica més el seu expedient: “Medalla de Plata al Mérito en el Trabajo, Medalla de Bronce de Abnegación y Heroísmo de Salvamento de Náufragos 1947, Fundador del Consejo Español de Sastres 1960, Fundador y presidente del Club de Sastres de España 1963, Caballero de la Señera Gremial de Valencia 1971, Capitán de Yate (primero de su promoción) 1977, Cofrade de Nuestra Señora de los Reyes (patrona de los sastres), presidente del Club Español del Schnauzer, y socio de honor de la Asociación Cultural de Ribadesella”.

Hi ha esqueles on allò més destacable no és el currículum, sinó la longevitat, com en aquesta del diari Avui: “Ha mort cristianament a l’edat de 99 anys i 11 mesos”. Llàstima! Per un mes… És cruel imaginar tota la família envoltant el malalt i animant-lo en els últims metres de la marató per tal que aconseguira entrar en meta.

Entre les meues preferides es troba la d’una dona, per sota del nom de la qual figurava la indicació “Viuda de Hierro”. I la d’una altra dona, que era “Viuda de Alegre”.

Però, naturalment, les més volgudes per mi són aquelles que recorden l’humor negre de mon pare. Com aquella que afirma científicament: “Hizo feliz a mucha gente hasta que la vida lo venció, cosa que puede ocurrirle a cualquiera”.

Quan mon pare va morir sobtadament, l’any 1987, la qüestió de l’esquela, a la qual ell tanta importància atorgava, quasi se’ns oblida, de tan inesperada com fou aquella pèrdua. És a dir, va morir sense que cap malaltia obligara els familiars a viure un calvari d’hospitals, metges, medecines… Un final molt diferent al del pare del protagonista de la meua novel·la València sic transit, escrita amb la tècnica de la falsa autobiografia. En aquest cas, una falsa autobiografia molt falsa. Tanmateix, moltes persones que ho coneixen tot de mi estan convençudes que allò que es conta en el llibre és la pura veritat, comprovada també científicament. Això sí, enriquida amb algunes mentides piadoses, però menuderies sense major importància. Allò més divertit és que el personatge principal, per exemple, acaba treballant en una empresa corrupta, vinculada a polítics corruptes, i recull algunes molles que van caient de les butxaques plenes dels veritables assaltadors dels diners dels contribuents. O que es tracta d’un home calb, un poc drogoaddicte i molt alcohòlic, que ni treballa ni té cap intenció de tornar a fer-ho per la resta dels seus dies.

A la fi, mai saps quina és exactament la imatge que projectes sobre els altres.

Aquest escrit està dedicat a dues persones molt properes a mi, tranquil·les per la imatge que jo puga projectar en la novel·la, però sensibles a un passatge puntual concernent a un personatge de pura ficció, aquell que fa de pare. En la novel·la, el pare-personatge passa un calvari hospitalari abans de deixar de fumar definitivament. Tot el contrari del final de mon pare real, qui va morir tan sobtadament que quasi se’ns oblida a tots resoldre la qüestió de l’esquela. Una esquela que ara conserve entre els tresors de la meua rara col·lecció. Perquè, a diferència de Pepe, jo aquell dia sí que vaig passar-me pel quiosc del cantó.

I és que ningú no ho ha expressat millor que Tomàs de Kempis: sic transit, gloria mundi. O sí, més encertat encara ha estat Josep Conill, qui ha titulat un llibre excel·lent d’aforismes amb la molt encertada idea de Sic transit, gloria mindundi.