El dia més avorrit del segle XX va ser l’11 d’abril del 1954. El científic de Cambridge William Tunstall-Pedoe, expert en intel·ligència artificial, va creuar 300 milions de dades (guerres, catàstrofes, atemptats, política, economia, naixements i morts de celebritats…). I no hi ha discussió: aquella jornada va ser d’un avorriment mortal.
William Tunstall-Pedoe no és qualsevol. El 2010 (any del seu estudi sobre el dia més avorrit) tenia una empresa, True Knowledge, capdavantera a posar veu a les màquines. Tan avançada que dos anys després la va comprar Amazon. I és la base de la famosa Alexa.
L’11 d’abril del 1954 era diumenge. A Bèlgica hi havia eleccions. Però avorrides: les enquestes ho estaven anunciant des de feia setmanes i no varen decepcionar. Varen guanyar els social-cristians (41,15%). No obstant, els socialistes (37,34%) varen aliar-se amb els liberals (12,15%) i varen governar. També va nàixer un científic turc, Abdullah Atalar. Però en nàixer això no se sabia (que havia nascut, sí; i que era turc, també; però no que acabaria sent professor d’enginyeria electrònica a la Universitat de Bilkent, un barri de la mateixa Ankara).
Tot hauria canviat si els francesos hagueren iniciat el colp d’estat que preparaven a Yanam, una ciutat del sud de l’Índia que controlaven de manera colonial. A última hora, París es va penedir i va deixar aquell diumenge en l’avorriment absolut.
Fins a aquella investigació seriosa de Tunstall-Pedoe, tots consideràvem el 18 d’abril del 1930 com el més avorrit. Ens basàvem, sense software ni res, en els informatius de la BBC de Londres. El locutor de les 6:30 va dir: «No hi ha notícies».
Però ara ja no hi pot haver debat. L’11 d’abril del 1954 va ser tan avorrit que la Viquipèdia sols diu d’aquell dia que va ser el més avorrit. La paradoxa està servida: ja no és una jornada sense història perquè ha passat a la història com la jornada sense història.
Després d’aquesta breu introducció, allò que realment volia dir és açò: Tunstall-Pedoe va ficar ell mateix els 300 milions de dades (bé, va barrejar bases d’hemeroteques, arxius, biblioteques…) Però ara som nosaltres qui introduïm a tothora en la Xarxa les nostres intimitats: fotos, àudios, missatges per a lligar… Tot debades. Fins i tot pagant: la connexió; el smartphone; Alexa, que val una pasta; l’electricitat… De vegades, deixem Alexa (o un smartphone, o una tablet…) sobre la tauleta de nit. Encara que apagades, les màquines ens escolten. I totes les nostres nits no són tan avorrides com l’11 d’abril del 1954.
Prompte, una empresa ens oferirà un programa perquè sapiguem quin dia ha estat el més avorrit dels nostres darrers 20 anys. També el més divertit (ja m’enteneu), o el més ridícul, vergonyós, frustrant… La mateixa oferta de compravenda la podran efectuar a altres persones, a empreses, a examants, a advocats de la segona part contractant, a governs… I vindran els plors. (Jo he complit!)