[vc_row][vc_column width=”2/3″][vc_column_text]
On molts contemplaven «uns tarongers de tan dolç flaire», Vicent Blasco Ibáñez veia un cruel conflicte social. Contra «la barraqueta que no té trespol» de la cançó popular, Blasco va novel·lar la tragèdia dels llauradors sense terra, dels arrendataris que es deixaven sobre els camps la suor i la sang, i que havien de partir els beneficis de la collita amb els propietaris ociosos de la capital. Una tensió que unes vegades enfrontava els arrendataris contra els amos, i que altres desfermava lluites d’uns llauradors pobres contra uns altres encara més miserables.
La barraca, la gran novel·la valenciana de Blasco Ibáñez, basa tota la tensió narrativa en l’enfrontament desigual entre un grup de llauradors de l’horta d’Alboraia i una família acabada d’arribar: la família de Batiste i Teresa, que ve fugint de la fam i que pretén cultivar unes terres maleïdes. Blasco era un mestre en la creació de personatges universals: Pimentó, Roseta, el tio Barret, Pepeta, el tio Tomba… formen part de l’imaginari col·lectiu dels valencians de diferents generacions, però també dels milions de lectors que aquesta novel·la té en molts països en diferents idiomes. Quan la va escriure, als trenta-un anys, Vicent Blasco Ibáñez ja havia après dels errors de les seues novel·les primerenques, quan els bons eren immaculats i els dolents reunien tots els defectes morals i físics. Ara coneixia tota la gamma de grisos: quan llegim les raons de la família de Batiste no podem deixar de sentir simpatia per la seua causa; quan llegim els arguments de Pimentó veiem en Batiste el pitjor dels esquirols. Però tampoc Pimentó és perfecte: la gran encarnació de la justícia popular és un borratxo homicida, enemic declarat del treball.
Tots els personatges de la novel·la, llevat d’un, parlen en valencià. Però Blasco va escriure el llibre en castellà perquè era la seua llengua habitual d’expressió escrita. En castellà escrivia els llibres, els articles, les cartes privades…
També per diferents raons històriques. La primera, la llarga decadència del valencià com a llengua literària, que tot just a mitjans del segle XIX començava a recuperar-se amb la tímida Renaixença valenciana. La segona, l’animadversió que Blasco professava contra Teodor Llorente, representant de la dreta burgesa, advocat dels poderosos, amic dels rics, els clericals i els monàrquics. Mort Constantí Llombart, el renaixentista republicà i federalista, l’estrella de Llorente brillava sense rivalitat entre els escassos valencians dedicats a la dignificació del valencià. Blasco va identificar la Renaixença de Llorente amb la reacció, i va combatre tota recuperació lingüística i tota aspiració autonomista per tímida que aquesta fóra. També cal recordar que La barraca va publicar-se inicialment com a fulletó dins del diari blasquista El Pueblo, que s’escrivia en castellà.
Quan el seu amic Francesc Sempere, un llibreter de València, va proposar traure La barraca en format de llibre, ni l’autor ni l’editor varen mostrar un gran entusiasme: la primera edició fou de 700 exemplars, i Blasco contava al final de la seua vida que s’havien repartit uns guanys de 78 pessetes de l’època.
Tot va canviar quan Georges Hérelle va traduir la novel·la al francès, idioma en què va publicar-se amb el títol de Terres maudites (Terres maleïdes). Tampoc Blasco havia fet molt de cas a les cartes que Hérelle li enviava demanant autorització per a traduir el llibre. Varen passar mesos abans que Blasco es dignara a respondre. Però finalment ho va fer i això va significar el començament d’un èxit internacional (no immediat tampoc: encara havien d’ocórrer moltes coses) que va acabar per convertir Blasco Ibáñez en un escriptor milionari i famós, envejat i fins i tot odiat per la nomenclatura cultural del moment.
Encara en vida de Blasco, si bé en els seus últims mesos, va aparèixer l’única traducció valenciana de La barraca publicada fins ara. La va signar el gran poeta i promotor cultural Miquel Duran i Tortajada, conegut literàriament com a Miquel Duran de València (1883-1947). L’excel·lent versió de Duran, però, data d’abans de l’aprovació de les Normes de Castelló (1932), i està molt allunyada de la llengua literària que s’ha acabat imposant entre els autors valencians en aquest començament del segle XXI. En la nostra humil editorial familiar (la Companyia Austrohongaresa de Vapors) ens ha semblat convenient presentar una traducció completament nova, sense cap altra pretensió que facilitar una lectura contemporània d’una obra on tot el geni de Blasco Ibáñez treballa en la creació d’uns personatges inoblidables, sotmesos per unes condicions extremes d’injustícia. Tot això enmig de l’horta i de la València del segle XIX, una ciutat allunyada de la contemporània, però tan viva en alguns aspectes que, per moments, un creu poder-se trobar encara pels carrers Pepeta venent llet o Batiste negociant la compra d’un nou rossí.
En allò tocant a la llengua literària el context ha canviat radicalment. En el començament del segle XXI, La barraca no necessàriament s’hauria escrit en castellà. Doncs això.
[/vc_column_text][/vc_column][vc_column width=”1/3″][vc_posts_slider type=”flexslider_slide” count=”all” interval=”5″ slides_content=”teaser” slides_title=”1″ thumb_size=”” posttypes=”post” categories=”blogfrancesc” css=”.vc_custom_1535581671816{background-color: #cccccc !important;}”][/vc_column][/vc_row]