Francesc Bayarri (www.bayarri.info)

Mon pare començava a llegir els diaris per la pàgina de les esqueles. Ho feia després d’anunciar: “Vaig a vore qui s’ha deixat hui de fumar”. En la mateixa línia, un dels seus acudits preferits el protagonitzava un tal Pepe, lector també d’esqueles. Pepe acudia tots els matins al quiosc de premsa del cantó i demanava un diari, que obria per la mateixa pàgina que mon pare. A l’instant, Pepe retornava el diari al quiosquer i se n’anava sense comprar-lo. Simplement volia comprovar si s’havia publicat, o no, la seua esquela. Un dia, el quiosquer va comentar tot pesarós: “Quina mala sort! Precisament hui que es publica l’esquela de Pepe, ell no ha vingut!”

La meua infància va ser feliç. Sobretot per la dedicació extrema de ma mare als seus tres fills, i pel bon humor de mon pare. Un humor negre que era, en el fons, tot un cant a la vida, una burla permanent de la mort: suïcidar-me és l’última cosa que jo faria en aquesta vida! O bé: tots ens hem de morir, sí, però jo esperaré fins a l’últim moment. Enfront de la mort, mon pare adoptava l’arrogància del capità pirata, els versos del qual –com també els del Tenorio– se sabia de memòria: “y si caigo…/ ¿qué es la vida?/ por perdida ya la di/ cuando el yugo del esclavo/como un bravo sacudí”.

Quan jo era un xiquet angelical, temorós de Déu i del foc de l’infern, mon pare em presentava els seus amics dient: “Et presente el senyor Manuel. Mira’l bé. Així, quan jo diga durant un sopar ‘hui s’ha mort el senyor Manuel’, no podràs dir que no el coneixies”.

Potser per tot això, una de les rareses del meu rar caràcter es manifesta en el col·leccionisme d’esqueles mortuòries publicades en la premsa. Uns anuncis publicitaris tan legítims com els altres, que pretenen –com tots els altres anuncis– vendre un producte i traure’n algun benefici. Anuncis que jo utilitze sovint quan algú em convida a fer alguna classe sobre periodisme. En les esqueles, el mort, els seus familiars o els seus amics aprofiten el requadre que compren per a llegar a la posteritat algunes de les peces més amargues o més divertides de les quals és capaç la reduïda intel·ligència humana (¿quin optimista va triar l’adjectiu quan es va identificar l’espècie com a homo sapiens?).

Entre moltes altres, conserve una esquela publicada a Madrid fa quatre anys on s’acusa: “Quiso en sus últimos momentos de vida dejar encargada esta esquela para manifestar su perdón a los familiares que la abandonaron cuando más los necesitó: sus hermanos Juan y Manuel, y su hija María Soledad, por su absoluta falta de cariño y apoyo durante su larga y penosa enfermedad”.

També és ací, en l’esquela, on la vanitat humana fa l’esprint final. Un mort de fa cinc anys feia constar entre els seus mèrits la seua pertinença a l’Orden del Oso Blanco de Finlandia. Mentre un altre personatge allargava una mica més el seu expedient: “Medalla de Plata al Mérito en el Trabajo, Medalla de Bronce de Abnegación y Heroísmo de Salvamento de Náufragos 1947, Fundador del Consejo Español de Sastres 1960, Fundador y presidente del Club de Sastres de España 1963, Caballero de la Señera Gremial de Valencia 1971, Capitán de Yate (primero de su promoción) 1977, Cofrade de Nuestra Señora de los Reyes (patrona de los sastres), presidente del Club Español del Schnauzer, y socio de honor de la Asociación Cultural de Ribadesella”.

Hi ha esqueles on allò més destacable no és el currículum, sinó la longevitat, com en aquesta del diari Avui: “Ha mort cristianament a l’edat de 99 anys i 11 mesos”. Llàstima! Per un mes… És cruel imaginar tota la família envoltant el malalt i animant-lo en els últims metres de la marató per tal que aconseguira entrar en meta.

Entre les meues preferides es troba la d’una dona, per sota del nom de la qual figurava la indicació “Viuda de Hierro”. I la d’una altra dona, que era “Viuda de Alegre”.

Però, naturalment, les més volgudes per mi són aquelles que recorden l’humor negre de mon pare. Com aquella que afirma científicament: “Hizo feliz a mucha gente hasta que la vida lo venció, cosa que puede ocurrirle a cualquiera”.

Quan mon pare va morir sobtadament, l’any 1987, la qüestió de l’esquela, a la qual ell tanta importància atorgava, quasi se’ns oblida, de tan inesperada com fou aquella pèrdua. És a dir, va morir sense que cap malaltia obligara els familiars a viure un calvari d’hospitals, metges, medecines… Un final molt diferent al del pare del protagonista de la meua novel·la València sic transit, escrita amb la tècnica de la falsa autobiografia. En aquest cas, una falsa autobiografia molt falsa. Tanmateix, moltes persones que ho coneixen tot de mi estan convençudes que allò que es conta en el llibre és la pura veritat, comprovada també científicament. Això sí, enriquida amb algunes mentides piadoses, però menuderies sense major importància. Allò més divertit és que el personatge principal, per exemple, acaba treballant en una empresa corrupta, vinculada a polítics corruptes, i recull algunes molles que van caient de les butxaques plenes dels veritables assaltadors dels diners dels contribuents. O que es tracta d’un home calb, un poc drogoaddicte i molt alcohòlic, que ni treballa ni té cap intenció de tornar a fer-ho per la resta dels seus dies.

A la fi, mai saps quina és exactament la imatge que projectes sobre els altres.

Aquest escrit està dedicat a dues persones molt properes a mi, tranquil·les per la imatge que jo puga projectar en la novel·la, però sensibles a un passatge puntual concernent a un personatge de pura ficció, aquell que fa de pare. En la novel·la, el pare-personatge passa un calvari hospitalari abans de deixar de fumar definitivament. Tot el contrari del final de mon pare real, qui va morir tan sobtadament que quasi se’ns oblida a tots resoldre la qüestió de l’esquela. Una esquela que ara conserve entre els tresors de la meua rara col·lecció. Perquè, a diferència de Pepe, jo aquell dia sí que vaig passar-me pel quiosc del cantó.

I és que ningú no ho ha expressat millor que Tomàs de Kempis: sic transit, gloria mundi. O sí, més encertat encara ha estat Josep Conill, qui ha titulat un llibre excel·lent d’aforismes amb la molt encertada idea de Sic transit, gloria mindundi.