El primer viatge novel·lístic de l’adolescència va portar-me directament al Tibet. Des d’Almàssera a la serralada de l’Himàlaia, on feia un fred que pelava i la gent bevia té amb sal mentre adorava Buda. Encara que a casa m’havien repetit que totes les persones som iguals, sense importar la nació o la tonalitat de la pell, no acabava d’identificar-me al cent per cent amb els tibetans d’aquella novel·la, que parlaven del tantra amb la mateixa naturalitat que nosaltres ho fèiem del catecisme. La gent del Tibet, per més que a casa s’entestaren, semblava rara. Els passaven les coses més exòtiques, tan distintes de la plàcida quotidianitat dels carrers de la meua infància, on les persones es comportaven com Déu manava.
A la Papereria Bayarri, situada al carrer de Serrans de València, hi havia atles i boles del món multicolors, que jo consultava àvidament mentre esperava a mon pare abans de tornar a casa per a sopar un bullit valencià, de bledes i creïlles, posem per cas, i no carn de iac de l’Himàlaia, un bou immens i pelut amb pinta de pocs amics fins i tot entre el regne animal. L’estudi dels mapes em permetia situar fàcilment el Tibet, encara que envaït per Xina i pintat sobre el globus terraqüi amb el mateix color del país ocupant.
Aquell primer viatge novel·lístic era també el major frau literari del segle XX. La novel·la es titulava El tercer ojo (després en vindrien unes altres de la mateixa sèrie), i l’autor es deia Lobsang Rampa. Més precisament Tuesday Lobsang Rampa, perquè allà al Tibet si naixes un dimarts t’has de posar de primer nom Dimarts. Però si naixes un dijous t’has de dir Dijous.
En la novel·la, Rampa deia ser un tibetà de soca-rel que havia protagonitzat aventures estranyíssimes entre els monestirs de sostres daurats del seu país, i que s’havia iniciat en els secrets de la religió budista tibetana, tantra inclòs. Però, en realitat, l’autor era el fill d’un plomer anglès i mai havia viatjat fora del Regne Unit. Jo no sabia aleshores tot açò, i tant m’hauria fet, perquè de la mà de Rampa vivia aventures al·lucinants per muntanyes congelades, quan jo no havia vist mai nevar.
Pels remots anys setanta del segle passat, a Almàssera s’acabava d’inaugurar una biblioteca pública. I allà que anàvem els xiquets i els adolescents del poble en eixir de l’escola. Com hi havia taulers d’escacs i alguns manuals escrits pel gran Capablanca, ens entreteníem muntant i comentant les partides de l’excampió mundial cubà. Per a nosaltres, parlar de la defensa siciliana era la cosa més natural del món, i quan guanyaves el torneig local d’estiu, la reina de les festes patronals et donava una figureta dels Lladró, els empresaris més famosos del poble. Així anàvem passant la vida, entre els escacs, que ens ensenyaven a pensar ordenadament, i les novel·les de Rampa, que ens confonien el cap amb les absurditats més espectaculars.
A banda de manuals d’escacs i de les obres completes de Dimarts Lobsang Rampa, a la biblioteca pública hi havia una col·lecció de novel·les d’Agatha Christie (que tampoc es deia així en la vida real i que era tan anglesa com Rampa, que era realment un senyor de nom Cyril Henry Hoskin, però ella no amagava la seua britànica condició. Per cert, ambdós, Agatha i Cyril, eren originaris del mateix lloc, el molt anglès comtat de Devon). D’Agatha –que sí que era una viatgera empedreïda–, a mi m’agradava especialment Asesinato en el Orient Express, amb paisatges que trobava quasi tan exòtics com els que detallava Rampa. En la novel·la, l’acció arranca a Istanbul, i el tren passa per ciutats de l’antic Imperi Austrohongarès, un territori inquietant que en hivern també estava congelat i del qual hui no parlaré.
Així discorrien els meus inicis lectors, entre partides de Capablanca, muntanyes d’un clima inclement i crims ferroviaris. Però un dia vaig parar-me a contemplar l’escassa biblioteca familiar. Hi destacava la col·lecció d’obres completes de Vicent Blasco Ibáñez. Avesat a llegir sobre terres llunyanes i exòtiques, sorprenia això de trobar-se davant un llibre de proximitat, de quilòmetre zero com es diu ara. Perquè això era La barraca, literatura ecològica, sense petjada de carboni. En aquelles pàgines es parlava d’Alboraia, el poble germà del meu, i de les Torres de Serrans de València, a quaranta metres de la Papereria Bayarri. Encara més: una aventura decisiva de la trama transcorria entre els canyars del barranc del Carraixet, aquell paradís natural –llavors encara no canalitzat criminalment– d’arbustos, clots d’aigua, granotes i flors, frontera natural entre Almàssera i Alboraia, al qual anava tot el poble en primavera a menjar la mona de Pasqua.
¿Així que es podia fer literatura sense eixir del terme municipal? En la meua ignorància sobre totes les coses, aquella era una troballa sorprenent. Fins La barraca, la literatura havia estat per a mi una successió de viatges mentals als llocs més llunyans, d’Istanbul a Lhasa (la capital del Tibet). Fins i tot, José Raúl Capablanca sempre jugava els campionats en ciutats que evocaven aventures pertorbadores, com Sant Petersburg o Nova York. Llegir un llibre l’acció del qual transcorre entre els lledoners i les sargantanes del propi terme municipal feia pensar.
I no sols es podia fer literatura sense eixir mentalment del poble, sinó a més a més literatura universal. Perquè La barraca s’havia traduït a dotzenes d’idiomes: eslaus, germànics, llatins, orientals… Vaig imaginar l’existència d’un adolescent tibetà, tremolós i insegur com jo, llegint un llibre que parlava del barranc del Carraixet. Un exemplar prestat per la biblioteca pública del seu poble remot de l’Himàlaia. L’imaginava gaudint amb les aventures d’uns personatges que parlaven valencià, com la meua família, i somiant a viatjar algun dia a les terres mediterrànies on les persones sopaven un exòtic bullit de bledes i creïlles. Sense mantega de iac ni res.
I aleshores, quan més inquiet estava pensant en el meu doble tibetà, va morir Franco.
A partir d’ací, tot es va accelerar. Paraules com república, marxisme i revolució, mai sentides durant dècades, varen irrompre en el vocabulari quotidià de la gent, i els adolescents tremolosos davant un llibre ens vàrem convertir, en qüestió de mesos, en manifestants tremolosos en defensa de les causes més romàntiques. I Blasco Ibáñez va deixar de ser sols un novel·lista per a convertir-se, sobretot, en objecte d’un acalorat debat polític.
Una d’aquelles causes per les quals ens manifestàvem era la incorporació del valencià a molts àmbits dels quals havia estat exclòs, prohibit i tot. Segles arrere, la literatura en valencià havia excel·lit, però portava temps en decadència i sense lectors. En un ecosistema com aquell, les traduccions de les obres més importants eren raríssimes. Ni tan sols es trobaven en les biblioteques –ni les públiques ni les privades– les traduccions al valencià de novel·les els personatges de les quals parlaven, precisament, en valencià.
Després, les dècades varen anar passant com un bufit, i un dia, quan es preparaven les celebracions dels 150 anys del naixement de Blasco Ibáñez, algunes persones vàrem pensar que potser era arribat el moment perquè Arròs i tartana, Flor de maig, La barraca, Entre tarongers, Canyes i fang i Els quatre genets de l’Apocalipsi foren traduïdes.
En La barraca, finalment, el tio Tomba va portar les ovelles «a pasturar pels matolls del barranc del Carraixet». I l’escenari d’aquella aventura decisiva de la trama de la novel·la va quedar dibuixat així:
«Aquest barranc que tallava l’horta com una escletxa profunda, fosc, d’aigües estancades i pudents, amb vores fangoses al costat de les quals s’agitava alguna barqueta mig podrida, presentava un aspecte desolat i salvatge. No hauria sospitat ningú que darrere dels alts marges, més enllà dels joncs i dels canyars, hi havia l’horta amb el seu ambient rialler i les seues verdes perspectives. Fins i tot la llum del sol semblava lúgubre quan es baixava al fons d’aquest barranc, filtrada per una aspra vegetació, reflectint-se pàl·lidament sobre les aigües mortes».
Dit està.
[Text publicat inicialment en Prometeo, la revista de la Casa Museu Blasco Ibáñez, que dirigeix Emilio Sales]
